Fa unes setmanes iniciàvem el nou curs escolar. Professorat i alumnat hem retornat a les aules amb esperança, alegria, il·lusió i nous reptes. També amb la inquietud davant les novetats de la LOMLOE. Tot i així, els docents hem de ser capaços d’engrescar els infants i adolescents per viure els canvis com una oportunitat de millora, de creixement i de maduració.
És en aquest esperit que el currículum d’ESO, concretament per als alumnes de segon cicle, contempla la realització del Servei Comunitari, una acció educativa per desenvolupar la competència social i ciutadana.
Al llarg del curs l’alumnat dedica unes hores a viure l’experiència del voluntariat en diferents activitats que el centre considera adequades.
Voldria destacar un dels projectes que realitzen els nois i noies de 4t d’ESO del Col·legi Diocesà Sagrada Família de Tortosa. Es tracta projecte “Pont intergeneracional”, un espai que fa possible la convivència entre els joves i les persones majors que viuen a la Residència Sant Miquel Arcàngel de la nostra ciutat. Comparteixen amb elles les diferents activitats, jocs de taula, una mica de psicomotricitat al pati quan fa bo, manualitats o l’ambientació nadalenca.
Especialment enriquidores són les converses en les quals els joves poden conèixer l’experiència de vida de les persones grans, la seua manera d’entendre el món, la feina, les diversions, les relacions d’amistat i d’amor. Es crea un intercanvi de mirades que enriqueix tant els grans com els joves.
Recordo la primera visita d’un grup d’alumnes i en tornar al col·legi una de les noies no va poder evitar unes llàgrimes d’emoció. Les estones d’acompanyament als residents els situen en una altra perspectiva, pensen en els seus propis iaios, s’adonen que el pas del temps és inexorable i la joia més gran és la que expressen les persones grans amb el seu somriure, les seues paraules i consells, les seues anècdotes i el seu agraïment. La felicitat d’una vida lliurada amb amor, senzillesa, dedicació i acceptació.
Els adolescents queden commoguts per l’alegria i bon humor de persones que sovint s’acosten a la norantena. Al mateix temps, estos testimonis els fan més conscients de la sort que ells tenen amb l’educació, la llibertat, les oportunitats que aquells que ens han precedit no han gaudit i que, tanmateix, van preparar-nos el camí a les generacions posteriors.
Quan anuncio que l’activitat s’acaba, sempre hi ha algú —la Carmeta o la Teresita— que em diu “Va, Maria, una miqueta més!”. Se’ns fa molt curt a tots plegats. L’alegria se’ns encomana així com les ganes de tornar-hi la setmana següent.
Felicitem-nos, doncs, perquè l’escola també vol educar en el compromís, la solidaritat i la gratuïtat que empeny tantes persones voluntàries que arreu del país malden per fer de la nostra una societat més fraterna i justa.
