L’autocompassió és una pràctica essencial i cada vegada més freqüent en l’àmbit de la salut mental que implica relacionar-nos amb nosaltres mateixos sent amables, comprensius i compassius en moments de dolor, fracàs o dificultat. En lloc de criticar-nos i jutjar-nos pels nostres errors o imperfeccions, l’autocompassió ens permet acceptar-nos i cuidar-nos, reconeixent que el sofriment i la imperfecció són pares de l’existència humana compartida.

Hi ha qui confon aquesta actitud amb l’egocentrisme, el victimisme o la feblesa. Res més lluny de la realitat. D’una banda, ser autocompassiu implica reconfortar, calmar i validar el malestar, però també orienta a actuar: a protegir-nos, proporcionar-nos el que necessitem i encoratjar-nos a l’acció. Més que una feblesa, és un recurs que ens augmenta la capacitat d’afrontament i resiliència.

Segons el concepte secular d’autocompassió, i la seva pràctica, es podria confondre l’autocompassió amb l’autosuficiència. En aquest sentit, és important que la primera sigui equilibrada amb l’obertura a donar i rebre en relació amb els altres, ja que la persona és un ésser donal.

L’antídot és entendre l’autocompassió des de la dimensió transcendent. Des d’una perspectiva antropològica, podem veure l’autocompassió com mirar-nos com Déu ens mira, mirar-nos a través de la seva mirada. De fet, a les escriptures, trobem nombroses referències a l’amor incondicional i a la compassió de Déu envers nosaltres. Vegeu com a exemple aquests versets: “Com un pare s’apiada dels seus fills, el Senyor s’apiada dels fidels, perquè sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols” (Sal 103,13-14).

Déu ens mira amb una mirada plena d’amor i comprensió, conscient de les nostres febleses i limitacions. Però la seva mirada no únicament consola i estima, sinó que també impulsa a l’acció concreta: “Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu? Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat” (1Jn 3,17-18).

L’autocompassió, vista a través d’aquesta lent, ens convida a tractar-nos amb la mateixa amabilitat i comprensió que Déu ens ofereix, acostant-nos a l’experiència del Seu amor. Com amb qualsevol pràctica, hi ha el risc de reduir-la a una mera estratègia per al benestar personal. La veritable autocompassió hauria de guiar-nos a una relació més íntima amb Déu i, en conseqüència, a la santedat.