Avui toca una columna amb regust terapèutic i d’autoajuda. Escriure, deia Rilke, neix molts cops de caminar cap a un mateix, d’arrelar les paraules en el lloc més profund del nostre cor. I això faré.

M’ha ressonat interiorment la catequesi del papa Francesc sobre el discerniment i la importància de la història de vida; la nostra vida entesa com un llibre que ens pot revelar allò que estem cercant. De vegades, penso, caldria més silenci… espaiar més els discursos; hi ha tantes perles del papa Francesc… tanta inspiració… que cal respiració.

El nostre bisbe Toni Vadell em deia que era un cercador incansable. Em va calar des del principi. Tot i que m’ho aplico poc, sé que la millor forma de conèixer la voluntat de Déu, de trobar “allò” que busco, és recórrer aquell espai de silenci i de pregària que em permeti interpretar la meva vida als ulls de la fe.

Quan algú em diu que no sap cap a on anar sempre li pregunto si sap d’on ve. Si Déu ens vol feliços, per què no mirem enrere i esbrinem on i quan ho hem estat? On hem donat la millor versió de nosaltres mateixos? És molt revelador saber-ho perquè en algun lloc semblant ens hi voldrà Déu. Francesc —a propòsit d’un text de sant Agustí— deia: “Llegeix la teva vida. Llegeix el teu interior; com ha estat el teu camí. Amb serenor. Torna a entrar a tu mateix.”

Ja està dit. Si anem perduts, llegim-nos a nosaltres mateixos, amb la llumeta de la fe, hores i hores, passejant per la nostra biografia sense trobar-nos ningú.