Bartimeu és un home que seu vora el camí, tot esperant de rebre caritat. La caritat que espera és certament la que li permetrà menjar avui; però la seva expectativa és més profunda: espera una caritat més gran. Espera aquell qui es compadirà d’ell i de la seva situació. Quants homes i dones avui, menats a la misèria per les injustícies de la nostra societat, hauran d’anar a les vores del camí a demanar caritat i, sobretot, a esperar algú que es compadeixi d’ells!

L’expectativa del cec un dia es veu acomplerta: sent dir que passava Jesús de Natzaret pel camí on ell s’estava. Cridant, s’adreçà a ell: un crit fort i clar que sortia del fons del cor, convençut que només aquell que passava es podia compadir de la seva situació. Quants són també els que avui se’ns adrecen amb l’esperança de merèixer la nostra compassió! Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi. Jesús, el fill de David, l’home, és el qui porta la compassió de Déu, la seva misericòrdia. L’espera de Bartimeu tenia en darrer terme aquesta expectativa: Déu es compadiria del seu poble, de la seva vida, de la seva situació de desgràcia. No podia ser que Déu hagués creat l’home per al sofriment i per al dolor, per a la mort. Des del fons del seu cor, malgrat la seva ceguera i la seva situació miserable, sabia, creia, esperava que el seu Senyor no l’abandonaria, que Déu no abandonaria l’home. I la prova la tenia ara davant dels seus ulls invidents: com hi veia, però, el seu cor! Reconeixia en Jesús de Natzaret, l’home, el Fill de David, el mateix Déu que portava la seva misericòrdia i la seva compassió, aquell que el salvaria i li donaria el do preciós de la visió. No em direu si aquesta no és la predicació més bella que es pugui fer de la fe.

La fe té els seus continguts; té les seves conseqüències; té les seves expressions, que ens cal comprendre, practicar i refinar. Però, sobretot, amb aquest Evangeli som invitats a mirar al fons del nostre cor per veure si tenim una fe com la del cec Bartimeu: una fe que, davant la pròpia ceguera, la pròpia indigència, la pròpia misèria, esperi amb certesa el seu Salvador, l’únic que pot compadir-se plenament de nosaltres perquè és l’únic que fa present en plenitud la misericòrdia de Déu. I així, vivint la salvació que ens porta la fe, puguem sortir als camins d’aquest món per portar la compassió de Déu a tants germans nostres que han quedat asseguts (potser fora millor dir apartats) a la vora del camí.