“Llista genealògica dels descendents de Sem, Cam i Jàfet, fills de Noè, nascuts després del diluvi” (Gn 10,1).

En iniciar la lectura d’aquest passatge on els noms dels descendents de Noè van apareixent-hi mencionats, crida l’atenció la presència, com a noms propis, de civilitzacions i regions àmpliament conegudes de l’antiguitat, com Cuix, Egipte, Put o Canaan, per citar-ne alguns. La seva menció ens convida a una lectura més enllà de la seva literalitat, ja que cadascuna de les tres branques articulades a través dels tres fills ens va dibuixant la genealogia humana, vinculada no a les persones concretes sinó als pobles amb qui Israel va conviure. Així, amb cada nom, podem anar configurant un mapa geogràfic que ens permet observar quin era el món conegut d’aquells moments: Jàfet ens transporta a la Mediterrània oriental, Cam al nord-est d’Àfrica i al Llevant mediterrani, que amb Sem s’acaba d’articular afegint-hi la referència a Mesopotàmia.

El text ens parla de la diversitat de pobles, llengües, ètnies i regions, expressant a través de la seva menció no tan sols el seu reconeixement, sinó que tots formen part de la mateixa humanitat: tots són descendents de Noè. La naturalesa humana compartida a través del fet de provenir tots de l’adam (Gn 1,26), l’humà, queda ara accentuada amb el fet que tot poble, amic o enemic, té un origen comú, tots formem part del mateix arbre de la vida fruit de la creació divina. La panoràmica universal dibuixa com l’horitzó salvífic de Déu inclou tota la creació.

“Aquests són els descendents de Noè amb els seus llinatges, nacions i llistes genealògiques. D’ells venen les nacions que es van dispersar per la terra després del diluvi” (Gn 10,32).