Un pastor que va exercir “la caritat ecumènica, animat per un fort sentit de catolicitat de l’Església” en contextos “sovint difícils per les relacions amb altres confessions cristianes i amb l’Islam”. El cardenal Marcello Semeraro, prefecte del Dicasteri per a les Causes dels Sants, va descriure així Stefano Douayhy a la missa de beatificació, celebrada el divendres 2 d’agost al Palau Patriarcal de Bkerke, al Líban, en presència de tretze mil fidels.

La ciutat que domina la badia de Jounieh no està gaire lluny d’Ehden, lloc de naixement, el 2 d’agost del 1630, del patriarca d’Antioquia dels maronites, proclamat venerable el 2008 per Benet XVI. El cardenal el va recordar com “un bon pastor que pateix amb el seu ramat i fa tot el possible per fer-lo créixer, defensar-lo i protegir-lo”, a imitació de Crist. Avui, al contrari, va destacar el prefecte del Dicasteri per a les Causes dels Sants, “hi ha persones que, en lloc de posar-se al servei del bé comú, pensen en el seu propi benestar”.

Exemple de “caritat pastoral”, “amor a l’Església” i “sentit de germanor catòlica”, el patriarca Douayhy va viure la seva missió al capdavant de l’Església maronita durant més de tres dècades, en anys molt complexos a causa de les dissensions internes i de la persecució de l’exterior. No va conèixer “un sol dia de tranquil·litat i de serenor”, va afegir Semeraro, “fins al punt que diverses vegades es va veure obligat a allunyar-se de la seu patriarcal per trobar refugi en llocs més segurs, sovint en condicions difícils”.

Compromès al llarg de la seva vida en una intensa activitat intel·lectual i dedicat a ajudar als més pobres, el patriarca maronita va imitar, va prosseguir el celebrant, “la figura del bon pastor de l’Evangeli, que té Jesús com a model i punt de referència”. No només un pastor, va subratllar, “sinó un pastor bo”. No com aquells pastors dels quals parla el profeta Ezequiel, “que, en lloc de pasturar les seves ovelles, es pasturaven a ells mateixos”. El beat Douayhy va ser també prudent i diplomàtic. Bona prova n’és la carta que el patriarca va adreçar al rei de França Lluís XIV, va explicar el purpurat, en què exposava tot el patiment del seu poble i li demanava que el tingués sota la seva protecció, com a testimoni de gran sensibilitat i humilitat.