L’Evangeli de Jesús té missatges que en ocasions resulten paradoxals. Anomena benaurats els pobres, cosa que resulta xocant. Avui dia, amb la pobresa com a gran problema social, com podem afirmar que el pobre és un benaurat als ulls de Déu? En els darrers anys hem vist aparèixer diversos tipus de pobresa, que emergeixen causats per la inflació, l’augment del cost de la vida, els preus de l’energia, la dificultat per accedir a la sanitat i al treball, etc. D’altra banda, la Doctrina Social de l’Església exhorta a lluitar contra la pobresa i defensar la dignitat humana. Com es reconcilia aquesta realitat amb l’afirmació evangèlica?
En primer lloc, cal afirmar que l’home arriba a l’existència en una pobresa radical. No tenim res; tot ho hem rebut d’un altre. Venim al món despullats i sense cap possessió, fràgils, limitats, incapaços de sobreviure per nosaltres mateixos. El nostre ésser és d’una pobresa radical. Som pidolaires que necessitem que tot ens sigui donat. Tenir consciència d’aquesta pobresa és imprescindible per reconèixer que tot ens ve de Déu, que cal que tot el que som i tenim ens sigui donat gratuïtament per Ell. La pobresa de la nostra condició humana, la nostra indigència, ens recorda que depenem d’un Altre que ens estima, que ens dona la vida i que ens salva.
La pobresa material, aquella que veiem en els nostres germans que necessiten allò imprescindible per viure, és un signe que apunta a la pobresa existencial, que ens caracteritza a tots. El pobre no només ens interpel·la per ajudar-lo, sino que ens recorda que, en el fons, en la dimensió més radical de la persona, tots som com ell: persones que no posseïm res ni som propietaris de res, perquè tot ens ha estat donat.
Lluitar contra la pobresa no és només un deure moral, sinó que ens ajuda a prendre consciència de la nostra pròpia pobresa, aquella que només pot ser sadollada per l’amor de Déu. Per tant, la pobresa evangèlica té poc a veure amb la possessió de més o menys béns; més aviat es tracta de quina relació establim amb les persones i les coses. Podem viure pensant que tenim dret a posseir i manipular tot el que tenim davant nostre, o bé rebre-ho tot com un do de Déu que ens situa adequadament en la realitat. Des d’aquest punt de vista, pot haver-hi pobres que siguin rics i rics que siguin pobres, perquè la veritable pobresa, que també cal erradicar, és el desconeixement del Crist, l’única riquesa necessària. Treballar per erradicar la pobresa material, doncs, ens permet reflexionar sobre l’autèntica pobresa, aquella que només pot remeiar el do que baixa del Cel.
