Sent un jove i brillant professor universitari, Joseph Ratzinger va participar a totes les sessions del Concili (1962-1965) com a consultor teològic d’un dels seus principals protagonistes, l’arquebisbe de Colònia, el cardenal Frings, al costat de la majoria reformadora. En aquells anys es va adonar de la importància de la comunicació en la societat contemporània en un àmbit força difícil i nou com és el de la informació religiosa.
A aquesta consciència s’unia en Ratzinger una capacitat extraordinària de claredat en l’ensenyament universitari, així com en conferències, entrevistes i llibres. El 1968 la seva Introducció al cristianisme esdevé un èxit rotund en vendre’n cinquanta mil còpies en pocs mesos. Justament en aquells anys posteriors al Vaticà II va esclatar una forta oposició entre els que volien anar més enllà de les reformes proposades pel concili i els que veien perillós considerar-ho una ruptura amb la tradició.
Ratzinger, arrenglerat en la línia reformadora, no volia abandonar el Vaticà II i, en conseqüència, aviat va ser considerat pels mitjans de comunicació un nostàlgic del passat
Aquest fals estereotip del progressista penedit, si no francament traïdor al concili, va venir confirmat pel seu nomenament com a arquebisbe de Munic i Frisinga el 1977, volguda per Pau VI, que el va crear cardenal i més encara després de la crida a Roma per part de Joan Pau II, que el volia el 1981 com a prefecte de l’antic Sant Ofici, és a dir, guardià de la doctrina catòlica.
A aquesta situació el cardenal Ratzinger va reaccionar amb tres llibres d’entrevistes: un del 1985 amb l’italià Vittorio Messori i dos més, del 1996 i del 2000, amb l’alemany Peter Seewald. Aquest, a més, publicarà un tercer llibre entrevista el 2010 i un quart després de la renúncia el 2016, fins a la gran biografia del 2020. A aquests llibres, traduïts en diverses llengües amb gran èxit, cal afegir l’any 1997 una breu autobiografia i una llarguíssima entrevista amb August Everding per a la televisió bavaresa.
Inesperada segons molts mitjans, l’elecció al conclave va ser acollida amb molts prejudicis i els anys del pontificat, així com els posteriors a la renúncia, es van caracteritzar per repetits incidents mediàtics. Però Benet XVI no va ser ajudat com es mereixia per les antiquades estructures vaticanes, que ni tan sols van saber aprofitar l’oportunitat que oferia la trilogia (2007-2012) sobre Jesús de Natzaret. I el Papa ho va reconèixer amb valentia, assumint responsabilitats que no eren seves.
