Itàlia ha passat tres dies de dol per la mort, als 86 anys, després d’una llarga leucèmia, de Silvio Berlusconi, que va ser ministre del país de forma intermitent durant deu anys repartits en quatre legislatures, fundador del grup Mediaset i amo de l’AC Milan. Amb un funeral al Duomo de Milà al qual van acudir més de 20.000 persones (deu cops la capacitat de la catedral), els seus partidaris més aferrissats s’acomiadaven d’ell amb missatges d’estimació i també amb pancartes extravagants que deien “el més italià dels italians” i altres lemes que, a mil quilòmetres de distància, poden resultar desconcertants. De vegades, també per als mateixos italians, els quals han trobat en Il Cavaliere una figura divisiva per compaginar el seu fortíssim orgull italià amb un carisma arrasador, reformes econòmiques fortes i alhora un ús personalista de les institucions, declaracions desafortunadíssimes sobre les dones o els migrants i escàndols i judicis de tota mena, des de fiscals fins sexuals.

La complicitat més gran de Berlusconi amb un Papa va ser amb Joan Pau II, moment que va coincidir amb el seu apogeu polític i els anys de més força.