El pare Marco Pavan, monjo cistercenc, ha presentat el seu nou llibre, La mia preghiera sia davanti a te come incenso (“Que la meva pregària pugi davant teu com l’encens, sal 147,2”), a la Pontifícia Universitat de la Santa Creu a Roma.

L’autor ha explicat que la idea del llibre va sorgir a partir de la constatació d’un desconeixement generalitzat entre els cristians sobre determinats textos de l’Antic Testament. Un exemple destacat és el llibre del Levític, que, malgrat la seva rellevància històrica i espiritual, és poc conegut i comprès.

Pavan planteja una pregunta clau: té sentit un llibre com el Levític, ple de prescripcions sobre sacrificis i rituals, en la fe cristiana? La seva obra explora com, des de la perspectiva de la carta als Hebreus, emergeix un univers interpretatiu que ofereix una nova llum sobre aquests textos antics.

Aquest enfocament, afirma l’autor, pot enriquir profundament la comprensió cristiana, revelant la connexió entre els ritus del Levític i el sacrifici de Crist, fonament de la fe cristiana.

El P. Marco Pavan constata el gran desconeixement de l’Antic Testament entre els cristians / Fra Bernat Folcrà.

Pavan convida els lectors a redescobrir l’Antic Testament no com un text allunyat de la vida cristiana, sinó com una font que il·lumina i aprofundeix l’experiència de fe

Quan llegim l’Antic Testament descobrim que el temple és una creació en miniatura. La menorah dels set braços simbolitza els set dies de la creació del món i la llum dels astres que Déu havia posat en el firmament. La cortina que separava el Sant dels Sants, el lloc on era l’Arca de l’Aliança, recordava que Déu, quan va crear el món, ho havia fet com amb l’acció de desplegar i estendre una catifa.

El paper del sacerdot, que entrava un cop l’any per aspergir l’Arca de l’Aliança amb la sang dels sacrificis i es posava enmig del temple el dia solemne del Yom Kippur, recordava que Déu de la mateixa manera havia posat Adam justament al centre del jardí de l’Edèn, com un sacerdot de tota la creació. El bonic d’aquestes imatges és mostrar-nos que l’home que prega està en harmonia amb el cosmos.

El marc litúrgic normatiu que té l’espai i el temps litúrgic ajuda que la pregària espontània tingui solidesa i s’articuli i verifiqui de manera objectiva en el si d’una tradició que flueix com un corrent mil·lenari

Tenim pregàries espontànies en els salms, però que estan molt ben contextualitzades en un temps i espai litúrgic: la pregària del lament, en la qual l’orant descriu davant Déu el seu patiment; la pregària de confessió, que té un element de confiança; la pregària d’agraïment, en la qual l’orant reconeix Déu com la font del do rebut.

Aquests elements recorren tots els moments de pregària de la Bíblia, no només els salms, sinó també els moments de pregària en els textos narratius, que són menys coneguts.

La teologia feta vida

No podem oblidar que qualsevol reflexió bíblica perd la seva força si no es tradueix en vida. Aquesta és una de les principals intencions del llibre del pare Marco Pavan: convidar el públic cristià a transformar les categories teològiques en experiències concretes que donin sentit a la seva fe.

El P. Pavan proposa que, tot i que algunes veritats de fe són inefables, poden ser viscudes i encarnades en l’experiència quotidiana de la pregària.

L’Antic Testament és un cos molt variat. Tendim a centrar-nos en els profetes que critiquen el culte, però l’home de l’AT és, per definició, un home de pregària. La pregària personal i la litúrgica són els dos pulmons de la seva vida espiritual.

La creació és concebuda com una litúrgia; el cosmos és una gran litúrgia en la qual l’home desenvolupa un rol litúrgic. L’home és el liturg de la creació. La pregària personal, especialment als salms, està vinculada al do i a l’experiència de la fragilitat humana. Aquestes dues concepcions —la pregària personal i la litúrgica— estan interconnectades i són fonamentals.

L’orant posa en la pregària la necessitat de rebre un do. L’home és qui necessita de tot i Déu és qui ho pot donar. A qui no li manca res, és difícil que pugui entrar en diàleg amb Déu. La necessitat d’ajuda, la set, és l’orientació fonamental al do per part de l’orant. Allò que li manca a l’orant és el que només li pot donar Déu.

La pregària, un acte profundament humà

 La pregària sempre ha estat un acte profundament humà, una expressió natural de l’ésser humà que cerca relacionar-se amb el transcendent. L’home bíblic l’entenia de manera clara i directa; per a ell, pregar era tan essencial com respirar, una resposta inherent a la seva necessitat de connectar amb Déu.

En el món actual, però, aquesta certesa s’ha posat en qüestió. L’home contemporani, influenciat per l’escepticisme i el ritme accelerat de la vida moderna, tendeix a dubtar de la importància o fins i tot de la necessitat de la pregària.

Això ha portat que molts vegin aquest acte no com una cosa vital, sinó com una pràctic opcional o, pitjor encara, irrellevant.

Recuperar el sentit de la pregària com un acte humà essencial és un desafiament per a la nostra època. Ens convida a redescobrir el seu poder transformador i la seva capacitat per donar sentit i profunditat a la vida.

L’àgora de l’Església a Catalunya només és possible si hi ets tu. Fes-te de la comunitat "Catalunya Cristiana"!