Tradicionalment, s’han considerat històrics els llibres des de Josuè fins a 2Reis, perquè recullen la història del poble d’Israel des del seu assentament a Canaan fins a l’època de l’exili de Babilònia, més de sis segles d’història. Amb el pas del temps, però, aquesta visió ha estat criticada i fins i tot rebutjada en no encaixar la visió històrica amb què estan escrits amb la ciència històrica actual. Però, tot i que no encaixi, no vol dir que la seva voluntat ni desig no sigui la de recollir i recordar els esdeveniments que van marcar la seva vida.

El que és interessant és afrontar quins són els elements clau que en marquen la redacció i que acaben desbordant els propis esdeveniments terrenals, possibilitant-ne una mirada crítica. En el centre dels relats trobem Jahvè que acompanya i guia el seu poble en tot moment. Així, estan escrits des de la fe, arrelats en la història que és on Jahvè es revela, interpel·lant i proclamant la salvació que han “experienciat”. Des de la perspectiva bíblica, la història té un inici i un final, un final amb l’esperança de la trobada plena i definitiva, que en remarca el caràcter escatològic; una història que és història de Salvació, ja que el seu designi és la salvació i plenitud de l’ésser humà i, tot això, amb un caràcter marcadament profètic. Els profetes, que bateguen i estan presents en cadascun d’aquests llibres, són els qui són capaços de llegir els signes dels temps i entrellucar en els esdeveniments el designi salvífic d’Aquell que està sempre present, un protagonisme que ha comportat que aquest conjunt de llibres sigui conegut com dels “profetes anteriors”. El seu valor històric, doncs, continua essent fonamental.