El profetisme arrela en el cor de la Bíblia i es troba entrellaçat amb la mateixa història del poble. El profeta apareix presentat des d’una doble dimensió, ja que és “un cridat que crida”. La Paraula rebuda és comunicada, una comunicació oral que acabarà sent posada per escrit. Així, la iniciativa prové de Déu, que crida el profeta o la profetessa. El mateix nom “nabí” (en hebreu) deriva del verb “cridar, anomenar”. La predicació està lligada a aquest vincle especial, a aquesta comunicació amb la divinitat. 

“Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions” (Jr 1,5).

La crida va lligada al dubte, a les objeccions (Ex 3,11-4,9), ja que la interpel·lació és tan forta que canvia tots els aspectes de la vida, suposa un compromís total. La missió comporta una responsabilitat envers el poble. Déu parla a través de la vida de les persones, així el profeta es troba relligat a la història del moment en què va viure, sent hereu de la seva societat. La dimensió històrica és visible a través de la denúncia, del clam contra les injustícies i contra els falsos profetes. Això suposa el xoc amb els poders fàctics, criticats i denunciats constantment davant dels abusos comesos (Am 2,6-8; Is 5,8-24). La Paraula transmesa, en un moment històric concret, ressona a través dels temps degut a l’actualitat de la denúncia, a la dimensió social i personal de la paraula, que se situa al costat de l’ésser humà. A través d’ella i del “cridat” o “cridada”, Déu s’implica en la història revelant-se progressivament, situant-se al costat de la vida, caminant al costat de tota persona.