La violència és molt present a la Bíblia, com ho és en la història humana de tots els temps. El poble d’Israel es veu contínuament immers en guerres contra els pobles veïns. En alguns textos bíblics, la guerra sembla volguda i fomentada per Déu mateix. Cal tenir en compte el context de l’època en què van ser escrits, i sobretot és important recordar la dinàmica d’una revelació progressiva i pedagògica per part de Déu, que s’adapta a la condició humana i va fent conèixer de mica en mica el seu desig de pau i el camí que hi porta.

Ja en l’Antic Testament apareixen limitacions a la violència. La famosa llei del talió, “ull per ull, dent per dent…” (Èxode 21,24), suposa una millora en relació amb la venjança indiscriminada que era la pràctica habitual. Pel que fa a la guerra, es diu a Israel que sempre és preferible la pau: “Quan arribis en una ciutat per atacar-la, ofereix-li primer la pau” (Deuteronomi 20,10). La institució de “l’extermini sagrat” és una invitació a no aprofitar-se de la guerra per al benefici personal: “alerta a no tocar res consagrat a l’extermini!” (Josuè 6,18), i és, per tant, una forma de limitar les guerres. Una bona descripció del pensament bíblic sobre la guerra és la del salm que afirma que el Senyor “a tot arreu ha fet cessar els combats, ha trencat els arcs i trossejat les llances, ha tirat al foc els escuts” (Salm 46,10).

I la darrera paraula és la de Jesús, que diu als seus deixebles: “Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra… Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mateu 5,39.44).