Després d’una espera que s’ha allargat, incomprensiblement, anys i anys, ha arribat la poesia completa de Blai Bonet, gràcies a Edicions de 1984 i a la tasca ingent dels dos responsables, Nicolau Dols i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol, que durant un any han posat ordre, han fet correccions, han acarat versions i han recuperat inèdits. El resultat és un imponent volum de gairebé 1.400 planes, que posa a disposició del lector català una de les trajectòries poètiques més singulars de la literatura catalana.
És possible que el poema més conegut i més reproduït de Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) sigui «Déu company», del seu recull de 1953 Cant espiritual, un poema en què un home comença adreçant-se a Déu dient «Jo som el vostre ca que bava» i que acaba comparant Déu amb un ca fidel que llepa les ferides de l’home. La recerca espiritual adquireix una rara intensitat amb aquest afany de contacte físic, animal, entre la criatura humana i el Creador. «Càntic», un altre dels grans poemes del mateix llibre, acaba amb un rotund «Mentre te cerc vaig tan segur a Tu, / que si et trob o no et trob ja m’és igual.» Aquesta barreja d’abrandament místic i de rebuig de qualsevol convencionalisme o ortodòxia recorre tota la producció poètica del santanyiner. El poema «Crist de Port-Royal», d’un recull que porta el significatiu títol L’Evangeli segons un de tants (1967) deixa clara aquesta voluntat diguem-ne heterodoxa: «Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm / als qui han convertit la meva redempció en una carrera.» Acabem aquesta ràpida caracterització de Bonet com a místic i com a heterodox amb una referència al poema «Amic sense Amat», del llibre El jove (1987), que presenta una original lectura de Judes com a home que arrossegava la ferida d’haver donat a Jesús, de jove, més amor del que n’havia rebut.
He fet servir la paraula místic a consciència. Crec que Blai Bonet és un dels pocs poetes catalans en qui podem trobar allò que és genuí del misticisme, o d’un cert misticisme: una religiositat viscuda des de consciència de la distància insalvable amb la divinitat, amb una febre no exempta de tons agònics. És de la família, des d’una posició literària molt diferent, del Verdaguer de Flors de Calvari o del Vinyoli de Llibre d’amic. Potser Blai Bonet és una personalitat més complexa, perquè és, al mateix temps, un poeta que fa servir profusament les referències a la contemporaneïtat més urbana i cosmopolita, un poeta d’una carnalitat esclatant (una carnalitat que es resol en un poc velat homoerotisme) i un poeta que no defuig la impugnació radical de tot allò que és ordre social establert i veritat convencional. Tot això, en un llenguatge que tendeix al to exaltat i vitalista, que recorre a les associacions irracionals, i amb una expressió poètica d’espectacular exuberància lèxica i d’aspecte deixatat, en algunes ocasions fins al caire del magma verborreic, però d’un estrany poder hipnòtic i on mai no deixen d’aparèixer versos enlluernadors.
Miquel Àngel Llauger
Professor i escriptor
