Aquest ha estat el tema de la reflexió que hem fet en el marc de les Jornades d’Espiritualitat Salesiana celebrades a Valdocco (Torí) el mes de gener passat. Paraules que mostren una intuïció ben interessant de sant Joan Bosco i que assenyalen una línia molt coherent per a la vida de tot cristià. Participar en aquestes jornades m’ha ajudat personalment a anar a les arrels de l’educació rebuda en la infància i desenvolupada al llarg dels anys fins a fer-ne ara una nova oportunitat d’aprofundiment i veure’n la seva actualitat.

«No és possible separar la fe de la vida, el ser “bon cristià” de la seva coherència personal concretada en el ser un “honrat ciutadà”». Foto: Vetlla de pregària davant el Centre d’Internament d’Estrangers (Sol Quiñónez – Migra Studium)

La meva exposició a les jornades s’ha centrat, en primer lloc, en la significació de la paraula bondat que acompanya com a qualificatiu la paraula cristià. Com ser «bons» cristians en el context sòcio-cultural-religiós actual? Aquest és l’interrogant de fons que ha marcat la reflexió que, se’ns dubte, posa la nostra identitat cristiana davant el repte de fer-se signe enmig la realitat humana en la qual vivim, una fe unida al compromís de transformació de la nostra societat. En parlar de ser «bons cristians i honrats ciutadans» ens referim a dues realitats inseparables que mostren el cor de l’Evangeli i, al mateix temps, són el nord que ha de guiar la vida cristiana i, en ella, tot projecte educatiu. La unitat d’ambdues frases fan veure que, separades, una de l’altra perdrien credibilitat, sobretot si se separa la fe cristiana d’una vida honrada com a ciutadans.

Es tracta, doncs, del compromís polític que dimana directament del compromís amb l’Evangeli i amb la comunitat que el fa present dins la comunitat humana. Tot això ens porta a afirmar que no és possible separar la fe de la vida, el ser «bon cristià» de la seva coherència personal concretada en el ser un «honrat ciutadà». Ha resultat interessant veure la relació directa que té aquest lema amb la intuïció del Parenostre quan preguem dient que «es faci la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel», pregària que fem amb tanta facilitat i que relaciona el compromís amb la terra amb la projecció definitiva en Déu. Com Maria, la mare de Jesús, que en la pregària del Magníficat dirigeix la seva lloança al Déu que s’ha fixat en la seva senzillesa i no la separa del compromís social i polític de transformar les relacions que es donen a la ciutat terrenal; i és que, segons el voler de Déu, no hi cap l’orgull i l’abús de les riqueses, sinó la humilitat, la igualtat i la rehabilitació dels pobres. El tema queda encetat, però anirà bé treure’n conseqüències.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca