No és cap misteri per a ningú que vivim en l’actualitat una profunda crisi educativa, una crisi de tal calibre que el papa Benet l’ha anomenada “emergència educativa”. Aquesta emergència consisteix en la dificultat creixent que tenen els educadors per “transmetre a les noves generacions els valors fonamentals de l’existència i d’un comportament correcte”, dificultat que existeix d’una manera especial a l’escola.

En efecte, si bé sembla més senzill ensenyar matemàtiques, gramàtica o història, ha esdevingut més ardu, més difícil, comunicar als alumnes raons profundes per les quals viure una vida bona. I la causa d’aquesta dificultat cal buscar-la, entre d’altres llocs, en la relativització de la veritat: manca la llum de la veritat, no es reconeix res com a definitiu i absolut, sinó que es deixa com a última mesura el propi jo i les seves apetències. En aquest context, res no es pot comunicar com a segur i cert, de manera que la tasca educativa esdevé en certa manera impossible. Així, els mestres senten, molts cops, la temptació d’abdicar de l’esplèndida missió que se’ls ha encomanat: formar integralment la persona. En el millor dels casos redueixen la seva acció a l’ensenyament, a la transmissió d’habilitats i sabers. Aquests són, és clar, bons mestres, que amb gran esforç il·luminen la intel·ligència dels alumnes tot preparant-los per afrontar el segle que els toca viure. Però no n’hi ha prou.

El que exigeixen els nostres temps, diu el Papa, són mestres que ho siguin realment, això és, mestres que, malgrat les dificultats, es mantinguin ferms per exercir la veritable essència de l’activitat docent, que no únicament apunta a la formació de la ment amb la veritat, sinó també a la del cor amb el bé i la bellesa.

Raó per la qual, el que reclamen els pares, els mateixos col·legis i, fins i tot, els mateixos joves són, no només bons mestres, sinó mestres bons, que des de la plenitud del seu coneixement i de la bondat del seu cor, siguin capaços de donar i comprometre la vida pel bé dels seus alumnes. I és que la docència com a missió suposa essencialment el lliurament d’un mateix en la persona de l’educand, que espera a cada classe que li ensenyin a viure i això, més que amb teories o paraules, es fa amb la mateixa vida bona del docent. Benet XVI ho deia amb força: “Despertem la passió educativa que és una passió del ‘jo’ pel ‘tu’, pel nosaltres, per Déu, i que no es resol en una didàctica, en un conjunt de tècniques.” És clar que són necessàries les tècniques, però adquireixen més força en la mesura que són mogudes per un cor bo.