Com la mateixa església de la Porciúncula dels franciscans de Mallorca, que hi té el seu protagonisme, la nova novel·la de Sebastià Alzamora, Ràbia (Proa), no deixa de ser també una porció de la vida del protagonista. És una història molt petita, en què el més rellevant és que li maten la gossa, però amb ressonàncies que es prolonguen més enllà dels tres dies i escaig que dura la narració.

La ràbia que dona al títol del llibre és ambiental?

Sí, és una ràbia ambiental i social, que flota dins l’aire. El protagonista té motius per enrabiar-se, però fa un esforç per contenir-se. La ràbia és polisèmica. És el malestar que sentim davant d’una injustícia, per exemple, davant del fet que al protagonista li maten absurdament la gossa. També hi ha una ràbia que és sinònim d’agressivitat gratuïta. Finalment, jugo amb la ironia del títol, perquè no és la gossa la qui té la ràbia, sinó el món en què viu.

Per què el protagonista no busca fer justícia, i sent més aviat ràbia passiva?

El fet central, que és la mort de la gossa, em va passar a mi, i de manera molt semblant com està descrit a la novel·la. Et quedes estupefacte a part de dolgut, és una mort dolorosa, l’animal va patir molt. Et sap molt de greu i t’adones de la connexió emocional que tens amb l’animal. Per això, veure’l patir d’aquesta manera et colpeix i et fa mal. Més enllà d’això, em va deixar perplex, em preguntava qui podria haver-ho fet, però sobretot per què, amb quin objectiu, amb quin propòsit. Però per moltes voltes que hi dones, no hi acabes trobant cap explicació, perquè té a veure amb això que en diem maldat i en la pura estupidesa humana.

L’estupidesa humana, tal com denuncies a la novel·la, té una dimensió social i pública.

Aquesta ràbia, aquest gust per l’agressió a l’altre, el veiem en l’esfera pública. El cas de Putin en seria un cas extrem, però és que fa temps que ho veiem en el dia a dia. La política sempre té una part d’agressivitat però és que d’uns anys cap aquí aquest component ha augmentat. Prolifera arreu aquest tipus de líder autoritari, dur, que menysprea els altres, que fa gala de fer el que li dona la gana. L’altre fenomen que hi està molt lligat, i que és molt preocupant, és l’auge de l’extrema dreta. Tot això fa un xup-xup d’allò més tòxic. I aquesta agressivitat de l’esfera pública es filtra cap a la ciutadania. Hi ha una correspondència entre una cosa i l’altra.

“Quan teníem 12 anys el Toni Vadell va tenir la pensada de fer una revista local, El nostre municipi, i em va reclutar entre els possibles escrivents”

Quan va morir el bisbe Toni Vadell, nascut com tu a Llucmajor, en vas parlar en un article molt emotiu al diari Ara.

Ens coneixíem des de pàrvuls, vam anar a la mateixa escoleta, la Casa Cuna del Niño Jesús. Quan teníem 12 anys el Toni va tenir la pensada de fer una revista local, El nostre municipi, i em va reclutar entre els possibles escrivents. Sempre va tenir vocació de periodista, i valorava el periodisme com un agent social important. També des de nen ens feia de catequista. El més curiós és que hauria pogut ser que li fugíssim, però no, ens quedàvem i escoltàvem les seves prèdiques. Era una persona brillant, senzilla i afectuosa. M’ho va demostrar diverses vegades. Quan vaig fer públic que havia deixat l’alcohol, en vam estar parlant. A l’octubre va morir la meva mare i ell, que ja estava molt malalt, em va enviar un WhatsApp per dir-me que havia ofert la missa per ella. La seva característica era que realment percebia els altres com a germans, era una cosa real, i això et feia sentir molt bé.

Per què estan de moda els personatges agressius i poderosos, mentre que ens burlem de la bondat?

Burlar-nos de la bondat és un error catastròfic i una covardia. Ser dolent és d’una vulgaritat absoluta, qualsevol imbècil pot ser dolent, mentre que per ser bo cal molta valentia. La persona prepotent, fatxenda i caragirat sol ser tot façana, quan t’hi acostes una mica es desinfla de seguida. En canvi, algú com el Toni, que tenia aquesta convicció que els altres són germans, té un poder que no se l’acaba i que no el venç ni la mort. Som moltes les persones que hem quedat enfortides pel fet d’haver conegut el Toni. Ha deixat un llegat de força vital que no únicament el tenim els qui el vam conèixer, sinó que també el podem transmetre. Persones com el bisbe Toni Vadell, objectivament, milloren les coses al seu voltant.