En la introducció del nou llibre de Viqui Molins, Abraçades (Claret), Mn. Peio la defineix com l’àvia de les abraçades. I és que la Viqui ha esdevingut l’àvia de molts dels joves que avui troben aixopluc a la taula de la fraternitat de l’Hospital de Campanya Santa Anna de Barcelona. La presentació del llibre serà dimecres 19 d’abril, a les 10 h, a la mateixa església de Santa Anna: c/ Santa Anna, 29. També es pot seguir per streaming.

Com ha estat tornar a abraçar després de la pandèmia?

Curiosament, va ser quan no podíem fer servir una de les mostres d’afecte i de proximitat més grans de l’ésser humà quan més la vam trobar a faltar. Recordo un nebot meu de 5 anys que no volia saber res de les videoconferències familiars perquè deia que volia “abraçar” de veritat.

En la introducció, Mn. Peio et defineix com l’àvia de les abraçades. Com és abraçar els teus nets de cor?

Una de les coses que Déu em regala a la meva vellesa. Recordo que abans, a la presó, quan hi anava cada dimarts a passar el matí amb els interns, em deien “mare”. Ara espontàniament, i als meus 87 anys, també espontàniament, em diuen “àvia”. I en efecte, cada matí en arribar  a Santa Anna, rebo més abraçades que mai a la vida.

Sempre expliques que sor Genoveva va ser la teva mestra de tendresa.

No recordo específicament les seves abraçades, però sí la seva tendresa. Ningú es resistia a la seva bonhomia amb el tracte. Em cridava l’atenció que homes que no volien res ni amb Déu ni amb l’Església, es tornaven dòcils escoltant-la quan els parlava de Déu per la seva manera tendra i humana de tractar-los. Vaig aprendre molt d’ella. I sí, sí que abraçava per perdonar, per animar, perquè retornessin…

Com abraça una monja o mística de carrer?

Entenc per carrer tot allò que Jesús anomenava “Galilea”, la Galilea dels gentils, on havien de tornar els apòstols i on “el trobarien”. Deixar de viure en un lloc protegit i privilegiat, per viure entre els més desfavorits. Això em va canviar la vida.  Em va familiaritzar amb els captaires, els drogoaddictes, els marginats… i espontàniament —i com que ja no era tan jove— vaig començar a prodigar abraçades. Sobretot a aquells que no en reben gaires.

En quin cas has experimentat més que una abraçada pot canviar i transformar la vida?

A la presó ho trobava indispensable i sovint l’única manera de començar a tenir una relació humana amb els deshumanitzats…

Com t’imagines l’abraçada definitiva amb Jesús?

Com la de Maria Magdalena després de la resurrecció, però sense les presses per anar-se’n amb el Pare perquè ja és amb Ell. I sense haver de tornar a “la Galilea dels gentils”. Una abraçada eterna!