La meva edat té —entre d’altres— un avantatge: que podem seure estones amb aquells que necessiten una cosa tan senzilla com és la conversa i per a la qual, quan la feina i altres obligacions ens ocupen, no tenim temps per allò tan necessari com és escoltar.

Seure a la «Taula de fraternitat» al costat de qualsevol dels acollits que venen diàriament a Santa Anna és un plaer que ara —a la meva vellesa— em puc permetre, perquè no estic per unes altres tasques que requereixen més potencial humà i menys anys.

A vegades em sorprèn la riquesa que pot haver-hi amagada en un sensesostre que, aparentment, no és més que un necessitat d’ajuda per part nostra. Sovint ens creiem en possessió de veritats pel fet d’estar en una posició social més estable que la de la «gent del carrer». No podem ni imaginar les lliçons que s’aprenen escoltant més que parlant amb alguns d’aquests acollits que venen a dinar amb nosaltres perquè la vida els ha deixat a la cuneta.

Pensant que jo podia ajudar un homenet d’aparença força deplorable per la seva situació de sensesostre, vaig seure al seu costat.

Una sola pregunta va ser suficient perquè em donés una lliçó de paciència, d’acceptació de la vida, de bonhomia i d’esperit de lluita enmig de l’adversitat. Jo, que pensava «ajudar», en vaig sortir «renovada» com si hagués fet un recés.

I, a sobre, quan era jo que ho havia d’agrair, ell em va acomiadar amb aquestes paraules: «M’ha fet més bé la conversa amb tu que el dinar que aquí m’oferiu.»