Les memòries de mossèn Antoni Matabosch no són un exercici de nostàlgia ni es limiten a repassar fets del passat, sinó que són una reflexió que mira al futur, cap a la necessària, segons ell, renovació de l’Església. Per a Matabosch, adscrit a Sant Pere de les Puel·les, les tres persones que més encarnen les actituds cristianes en el món d’avui són Joan XXIII, el cardenal Martini i el papa Francesc. I pel que fa al títol del llibre, La penúltima paraula (Viena), no té tant a veure amb el fet que l’autor, als seus 88 anys, encara tingui corda per estona, com per la relació que ha tingut amb els bisbes amb qui ha treballat a Barcelona: Modrego, Marcelo, Jubany, Carles, Martínez Sistach i Omella. Els bisbes sempre han tingut la darrera paraula, però Matabosch no s’ha estat de fer ús de la penúltima. El llibre es presenta el 20 de juny, a les 19 h, a la Casa del Llibre de Rambla de Catalunya, 37, de Barcelona.

Al llibre rememora fets impactants, com quan el cardenal Ricard Maria Carles li va explicar que s’havia assabentat de la divisió de la diòcesi de Barcelona poques setmanes abans a la sagristia de Sant Pere del Vaticà. Quan s’estava revestint per celebrar missa, se li acostà el cardenal Re, prefecte de la Congregació dels Bisbes, i li va dir: “Sr. Cardenal, hem decidit dividir la seva diòcesi.” Explica molts fets impactants, però se’n deu haver callat molts altres. Com ha decidit quins explicar i quins callar?

És qüestió de rumiar i reflexionar bé què he d’escriure. El que ha de quedar clar és que no hi dic cap mentida però tampoc tota la veritat de tot. Hi ha moltes coses que no es poden explicar. És qüestió d’escriure un dia, deixar-ho reposar, tornar-ho a llegir i prendre la decisió definitiva. En aquest sentit, m’ha anat molt bé comptar amb un equip de quatre col·laboradors: Anna Ubach, Isidre Ferré, Montserrat Tudela i Rosa Ribas. Podem dir que aquest és un llibre coral.

Com a delegat d’Economia va participar en la comissió per al repartiment dels béns.

Sí, era una comissió formada pels tres econòms dels tres bisbats (Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa) i un moderador nomenat per la Conferència Episcopal Espanyola, Silverio Nieto, que més aviat va posar entrebancs a les negociacions. La solució final, grosso modo, va ser que cada diòcesi rebés els béns parroquials o en favor de les parròquies que quedaven a cada bisbat, i que els altres béns, que s’anomenen de la Mitra, es repartissin segons el percentatge d’habitants en el moment de la divisió.

Les memòries no són només una mirada al passat, sinó també una projecció al futur.

En el moment de fer les memòries, va quedar clar que no es tractava d’exposar batalletes sinó mostrar, a través del que jo i molta gent d’aquella generació vam fer, com hem estat partícips dels canvis que hi ha hagut en l’Església i la societat. A partir del que he fet i viscut ofereixo una visió de futur de com penso que ha de ser l’Església de Barcelona.

“No es tractava d’exposar batalletes sinó mostrar, a través del que jo i molta gent d’aquella generació vam fer, com hem estat partícips dels canvis que hi ha hagut en l’Església i la societat”

“M’agradaria assolir la serenitat del que ha fet una llarga ascensió, observa el paisatge amb calma, gaudeix del present i posa el futur en les mans de Déu”, afirma al llibre. La seva generació, la de la preguerra i el preconcili, li atorga una mirada privilegiada del conjunt?

Sento que la meva generació és privilegiada si ha sabut adaptar-se als canvis i actuar com a Església donant resposta als nous problemes. El Concili Vaticà II ens va tocar profundament en el sentit d’una Església oberta, compromesa, en diàleg amb tothom. El tema del diàleg abasta tot el llibre: el diàleg ecumènic, el diàleg cultural, el diàleg interreligiós. Fins i tot en l’etapa de delegat d’Economia el diàleg era molt important. L’aspiració sempre ha estat una Església, com deia Joan XXIII, de finestres obertes. Una porta oberta per on entri aire fresc i sortim nosaltres.

L’Església en sortida de què parla el papa Francesc.

Francesc parla d’una Església compromesa, hospital de campanya que té cura de la gent. Hi ha com dues maneres d’entendre l’Església: com una ciutat emmurallada, un castell, on sentir-se protegit i a recer; o com una Església que toca la terra i s’embruta. Com diu el papa Francesc, més val demanar perdó que permís. Com que tenim una davallada del nombre de persones creients, la temptació és replegar-se, crear una subcultura i un grup a part. Però això és la mort de l’Església, que ha de ser ferment. Avui dia hi ha més gent que somia amb una Església castell que fa vint anys. Per això, un dels motius d’escriure les memòries és per si l’experiència de la nostra generació pot ajudar l’actual.

En una societat plural des del punt de vista religiós, quina és la importància del diàleg interreligiós?

El diàleg ecumènic va ser el primer. Després va venir el diàleg fe-cultura, durant l’etapa de la Fundació Joan Maragall. I més endavant el diàleg interreligiós, per exemple, amb el Parlament de les Religions del Món o el GTER (Grup de Treball Estable de Religions). Ha estat un treball progressiu, i que anava responent a la realitat. El món ha canviat religiosament. A Catalunya, en aquest moment, hi ha més d’un milió de persones que practiquen altres religions. Quan jo era un capellà jovenet, si volies entendre les altres religions havies de llegir o viatjar. Ara et trobes els veïns que són d’altres religions.

Afirma al llibre que hi ha una certa voluntat de recuperar el que va significar la flama olímpica des del punt de vista interreligiós i amb el Centre Abraham com a gran referent.

Durant els Jocs Olímpics es va posar en marxa el Centre Abraham per als atletes de totes les religions. Després, va esdevenir parròquia catòlica, perquè en aquella època, l’any 1992, encara eren pocs els no catòlics. Certament, ara és una idea que voldríem ressuscitar. Estem treballant perquè el Centre Abraham sigui realment un centre interreligiós.

“Estem treballant perquè el Centre Abraham sigui realment un centre interreligiós”

Ha exercit tasques pastorals que no estaven en els seus plans, com quan el bisbe Modrego el va enviar de professor de Teologia al Seminari. Ha après a fer de la necessitat virtut?

Tinc la sensació que a la meva vida només he decidit una cosa de veritat, que és la de fer-me capellà, i encara tenint en compte que era una crida que Déu em feia. Modrego em va enviar de professor al Seminari; Jubany em va encarregar la Fundació Joan Maragall i la Pastoral Universitària; Joan Carrera, l’Iscreb; el cardenal Martínez Sistach, la Delegació d’Economia…

Ha conegut i tractat amb uns quants bisbes, als quals devia obediència i reverència. Com ha estat fer ús de la penúltima paraula?

Hi ha com dues maneres d’obeir, una és la de fer la pilota al qui mana, contribuir al que pensa, això que el Papa en diu ser un trepa. Això no m’ha agradat mai, fins i tot em provoca un rebuig físic. I després n’hi ha una altra que és la que he procurat fer amb més o menys fortuna. El bisbe sempre té l’última paraula, el que decideixi faré, i si m’hi he discutit no ho diré. Ara bé, m’han hagut d’escoltar, no he volgut callar, perquè callar no contribueix a governar bé.

La penúltima paraula la va tenir amb el cardenal Jubany pel que fa a la Universitat Ramon Llull i a la proposta que inclogués la Facultat de Teologia quan vostè n’era el degà.

Va ser una discussió molt dura amb el cardenal Jubany. Recordo perfectament que érem a la casa d’exercicis dels salesians al Tibidabo. De peu dret, li vaig dir que no podíem deixar escapar l’oportunitat de posar la Teologia en l’àmbit universitari, que si no ho fèiem aleshores no ho faríem mai, perquè quan el tren passa ja ha passat. “No vull que la Ramon Llull faci pudor de cera”, em va dir. Les Universitats de Comillas, Navarra, Salamanca, Deusto, Granada… totes tenen Facultat de Teologia. D’altra banda, en l’època de la Pastoral Universitària també vam estar molt a punt de crear una Càtedra de Teologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Estava pràcticament aprovada, però aleshores va haver-hi un grup de professors catòlics de l’Autònoma que s’hi van negar. El rector, davant la divisió, va deixar estar el projecte. Un altre tren que hem perdut.

“De peu dret, li vaig dir al cardenal Jubany que no podíem deixar escapar l’oportunitat de posar la Teologia en l’àmbit universitari”

L’octubre del 2020 el cardenal Joan Josep Omella va crear una comissió de la qual formaven part vostè, mossèn Josep Maria Romaguera, rector a l’Hospitalet de Llobregat i president del Centre de Pastoral Litúrgica, i Eduard Sala, responsable de l’Àrea Social de Càritas. Fruit de la comissió va néixer el projecte de reorganitzar la diòcesi en comunitats pastorals. En què consisteix?

El projecte és agrupar-se per barris o comarques, amb una església i un rector de referència, i la resta de parròquies a càrrec de vicaris o responsables pastorals, ja siguin capellans, diaques, laics o religiosos. Cada comunitat pastoral hauria de reflexionar sobre quines necessitats hi ha en l’entorn proper i com donar-hi resposta com a Església. Seria una aplicació concreta de la sinodalitat a Barcelona. Ens reagrupem per ser més eficaços i donar més testimoniatge. Si no fem res, cada cop serem menys. Molts ens pregunten: encara ets cristià? Encara vas a missa? Aquest encara em posa neguitós.

Per què el projecte no ha acabat de reeixir?

El Consell Episcopal va assumir el projecte i el va enviar a les parròquies per ser estudiat, modificat i aplicat. Ara bé, no hi veig cap gran entusiasme i sí moltes resistències. Vam insistir molt que no sortiria bé si no hi havia una reflexió conjunta i una pedagogia. Hi ha diòcesis de França que fins i tot van fer un sínode perquè la gent es fes seu el projecte d’agrupació de parròquies. Aquí tenim llocs que s’ha fet, com al Poble-sec o Nou Barris, però són pocs. Cada capellà vol ser bisbe i Papa del seu lloc. Molts rectors quan estan en un lloc volen fer el que consideren segons el seu criteri, però aleshores en ve un altre i ho canvia tot. En canvi, si féssim comunitats pastorals, com que s’ha fet un projecte llarg de reflexió sobre com és la gent i què cal fer, encara que vingui un capellà nou s’haurà d’adaptar a la pastoral del lloc.

“Molts rectors quan estan en un lloc volen fer el que consideren segons el seu criteri, però aleshores en ve un altre i ho canvia tot”

Quin futur albira a l’Església de casa nostra?

No ens hem de deixar emportar pel desànim. L’Església de Barcelona té prou mitjans com per poder fer un testimoniatge parroquial, intel·lectual i social de qualitat. Ara bé, depèn del que vulguem fer. La Pastoral Juvenil, per exemple, està molt basada en grans esdeveniments com Betel. Fan actes, esdeveniments, però no fan moviment. L’important és l’acompanyament perquè la gent jove vagi creixent. Una altra qüestió delicada és que hi ha com un ressorgiment de l’Adoració, però com contraposant-la a l’Eucaristia. L’adoració és una devoció, mentre que la missa és el centre de la vida cristiana. Dit això, jo faria una segona reforma litúrgica, perquè hem perdut el sentit del sagrat. Fem coses tan racionals que deixem de banda el sentit del Misteri. També hi manca que el cor i els sentiments siguin importants.

“L’Església de Barcelona té prou mitjans com per poder fer un testimoniatge parroquial, intel·lectual i social de qualitat”

Del cardenal Omella, arquebisbe de Barcelona, diu que s’ha atrevit a prendre decisions valentes, entre d’altres, la que afecta la Balmesiana.

El gener passat, el cardenal Joan Josep Omella va fer un decret pel qual suprimia les tres fundacions de la Balmesiana i en creava una de nova que presideix ell mateix. Per tant, l’arquebisbat de Barcelona ara en té la propietat i la gestió. Actualment hi ha una comissió provisional. El cardenal em va dir que hi volia agrupar totes les entitats de caire cultural de la diòcesi, com la Fundació Joan Maragall. Omella és un arquebisbe que s’ha atrevit a fer coses que altres no han pogut o no han sabut fer.

“El cardenal em va dir que volia agrupar a la Balmesiana totes les entitats de caire cultural de la diòcesi, com la Fundació Joan Maragall”

Davant dels presents i futurs relleus episcopals a Catalunya, com han de ser els pastors?

Des del meu punt de vista, a banda de ser bons creients i bones persones, cal que coneguin la societat, que reflexionin sobre els signes dels tempes, que sàpiguen avançar-se als esdeveniments i acompanyar les persones i les comunitats. El cardenal Carlo Maria Martini deia que un bisbe ha d’acomanyar la comunitat per afrontar els problemes i les fites de present i futur. És molt important estar a la frontera i, en aquest sentit, l’aportació del laïcat i, en especial, les dones és bàsica. Quan penso en tots els laics que s’han format a l’Iscreb i als Instituts de Ciències Religioses d’arreu de Catalunya, crec que caldria aprofitar-los més, són gent creient i formada en teologia.

Explica que la seva brúixola, apuntant el nord de la seva vida, sempre ha estat Déu i l’Evangeli de Jesús. Com ajudar la gent que també tinguin aquest nord? De què se sent agraït?

Sempre he pensat que no sé què seria sense la fe. He confiat en Déu i l’he tingut present en tot moment. Saps que Déu et cuida i t’acompanya, també en els moments de feblesa. Em sento molt agraït per l’experiència del Concili Vaticà II i el que considero el meu carisma, basat en l’espiritualitat de l’acció. Per ajudar la gent a acostar-se a Jesús i l’Evangeli, és molt important l’acompanyament, ser a prop seu, donar testimoniatge.