Camins definits, camins paral·lels, camins encreuats, camins enfrontats… Per on transitem? Una persona de mitjana edat em deia que «encara m’estic plantejant quin rumb ha de prendre la meva vida». Resulta difícil discernir quin és el camí més adequat si no es coneix la meta on es vol arribar. És el drama de no veure-hi clar, sentir-se sol, no deixar-se acompanyar en la recerca, prescindir de tot i de tothom. L’aïllament no afavoreix avançar ni engendra esperança.
Però a l’Evangeli, i amb l’intent d’apropar-nos a la persona de Jesús, trobem la bona notícia: «Jo soc el camí.» Tanmateix, caminant cap a Pasqua, veiem que no és un camí només de flors, fàcil de transitar, sinó que conté contrarietats, les que provenen d’un mateix quan d’entrada es descarta tot sacrifici i esforç, i les que ens venen de fora.
El camí de Jesús que condueix a Pasqua —que és el del seu seguiment— és exigent, però ple d’esperança, radical, perquè inclou la radicalitat de l’amor. L’amistat amb Jesús suposa arribar a donar la vida. «Ningú no té un amor més gran —diu Jesús— que el qui dona la vida pels seus amics» (Jn 15,13). L’alegria de l’Evangeli neix de la confiança de saber que Déu ens estima. Assumim els desafiaments del nostre temps, ens fan més sensibles al dolor dels qui sofreixen.
El camí cap a Pasqua, doncs, conté aquest clima i demana gestos d’amistat, després d’entendre què vol que tinguem clar. El camí es farà si fem el mateix que Jesús: «rentar els peus» i «partir el pa», amb tot el que això significa. Dos gestos que seran definitius per al cristià que vol que l’experiència pasqual —que és el pas de la mort a la vida— sigui una constant en la seva vida.
Certament que el camí que feu Jesús ell tot sol el va seguir, però el va fer per tots nosaltres… És el camí que jo he de fer i que ningú no pot fer per mi, ans l’he de fer amb tots vosaltres… Un camí que Jesús, des del principi i per a la seva encarnació, ha fet i vol seguir fent amb tots nosaltres. Fem-li confiança!
Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca