El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra. Caminant de la mà de l’Evangeli i anant a l’essencial, rebem l’ajuda que necessitam perquè aquest camí que estam disposats a emprendre sigui atractiu i desitgem fer-lo amb ganes. Quan és així, el camí mai no es fa pesat, sinó agradable i sempre és font de salut física i espiritual. És cert que en la seva trajectòria ens trobem amb pujades i baixades, amb terrenys fàcils i altres que són més difícils de transitar, però tot canvia si els feim amb decisió i confiança. Que bé quan tenim notícia que algú vol fer i, de fet fa, camí amb nosaltres. Per la fe sabem que no anem sols, sempre hi ha un gest d’acompanyament per vèncer la soledat.
«El temps de Quaresma és la invitació a fer un procés d’avançada, la qual cosa vol dir superar estadis d’anquilosament i mandra.» El Papa a la celebració de la missa de Dimecres de Cendra.
Entre la infinitat d’encontres que hi ha a l’Evangeli, en ells la companyia de Jesús es fa revelació del misteri de la seva vida i experimenten el goig de la seva proximitat, la resplendor de la seva persona. Al mateix temps, l’ardor confiat que experimenten quan l’han pogut escoltar els fa entendre les seves paraules que han ressonat amb força en el seu interior. Tant és així que, en el moment de la Transfiguració, l’expressió espontània de Pere fa veure el que realment viu quan diu: «Senyor, que n’estem de bé aquí dalt!» És el terme d’un camí que els ha portat a la trobada amb Jesús. Certament, l’encontre amb el Senyor és sempre gratificant i font de felicitat, més encara, quan aquesta percepció prové de la confiança en Ell, signe inequívoc d’adhesió i seguiment incondicional.
Amb tot, com responem avui a la invitació de Déu de posar-nos en camí i abandonar aquelles formes de comoditat que ens són un impediment? És per aquí que també ha d’anar la nostra conversió quaresmal. Quedem-nos amb l’exemple d’Abraham. No dubta. Se’n refia totalment i decideix posar-se en camí. Coneix la repercussió personal i social de la seva resposta generosa, i sap que compta, sobretot, amb la benedicció de Déu per a ell, per a la seva família, per a totes les famílies del món. Podem valorar l’actitud d’Abraham com a crida a l’acció solidària, com a invitació a créixer en consciència col·lectiva i, així, fer-nos presents amb aquest mateix ardor evangèlic en totes les realitats humanes. La confiança, quan està impregnada d’aquest amor fidel, fa que superem moltes pors, fa que siguem més valents i ens anima a assumir els riscos propis del camí.
Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
