L’evangeli que llegim en aquest quart diumenge d’Advent, dedicat al misteri de l’encarnació del Verb, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès, el contemplem, ple de respecte i temor, davant la nova bardissa flamejant, Santa Maria. «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantem a Vespres.

El fuster de Natzaret, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu encarnat. Al fil del text que proclamem podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. En el procés que fa el sant patriarca des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dona la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques tendres d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «La prengué a casa com esposa.» Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres.»

Jesús ens crida des del pessebre a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé», un nom que bressolarà la nostra existència com una nova cançó de Nadal.