Fa poques setmanes el papa Francesc ens ha sorprès amb unes “peticions” dirigides a nombrosos col·lectius de la nostra societat d’avui. Ho ha fet en un videomissatge dirigit als moviments populars, als membres dels quals definia com a “poetes socials” per la seva capacitat i coratge de crear esperança allà on només hi ha descartament i exclusió. Així, s’ha dirigit “en nom de Déu” als grans laboratoris i les seves patents; als grups financers; a les grans corporacions petrolieres, forestals i immobiliàries; a les grans corporacions alimentàries; als fabricants i traficants d’armes; als gegants de la tecnologia; als gegants de les telecomunicacions; als mitjans de comunicació social; als països poderosos, als polítics de tots els partits… A tots els ha demanat el respecte a la persona humana i als seus drets, sobretot en la situació vulnerable que molts viuen. S’ha referit a la necessitat d’un bon viure humà que ens posi en harmonia amb tota la humanitat, amb tota la creació. Quan es refereix als líders religiosos els demana que el nom de Déu no s’empri mai per fomentar guerres ni cops d’Estat i els demana posar-se al costat del poble, dels treballadors i de la gent humil, fent realitat un desenvolupament humà integral. El camí serà estendre “ponts d’amor” perquè la veu de la perifèria amb els seus planys, però també amb el seu cant i la seva alegria, no infongui por sinó empatia a la resta de la societat. És per això que no podem separar l’amor de Déu de l’amor al proïsme, tal com ho llegim a la primera carta de sant Joan: “Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (1Jn 4,20-21). Heus ací la mesura per mesurar un amor que no té mesura. Jesús, com ell ha fet, ens ha ensenyat a vèncer qualsevol temptació posant la nostra confiança en Déu. En primer lloc, cal posar l’esforç treballant pel bé de tots, ja que no és possible estimar el proïsme com a un mateix sense la ferma i constant determinació d’esforçar-se per aconseguir el bé de tots i de cadascú, perquè tots som responsables de tots. I, en segon lloc, fent el possible perquè la relació amb l’univers creat i les diverses activitats que l’home dedica a la seva cura i transformació, diàriament amenaçades, assegurin la seva preservació. Separar de la nostra vida la fe en Déu i el seu amor, com a font de pensament i d’acció, ens fa afirmar que bona part de la crisi que afecta el cristianisme europeu sigui, fonamentalment, una crisi sobre Déu. Per això, en nom de Déu, les coses poden anar d’una altra manera, més humana, més divina.Sebastià Taltavull AngladaBisbe de Mallorca