L’agenda del prefecte del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació del Vaticà, el cardenal portuguès José Tolentino de Mendonça, el va portar a Barcelona per participar en dos grans actes: la presentació de l’agenda 2024 de Catalonia Sacra (dimecres 28 de febrer) i l’homenatge al Dr. Armand Puig (dijous 29), tot coincidint amb la festa de Sant Pacià i el Dia de les Facultats. Malgrat l’atapeïda agenda, el cardenal Tolentino ens atén amablement per conversar sobre alguns aspectes relatius a la cultura i l’educació.

A Europa vivim amb por al diferent, a l’immigrant, tanquem fronteres, no som capaços de veure aquesta riquesa cultural que ens aporten, com hem de canviar aquesta mirada?

Aquesta pregunta em fa venir al pensament un missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de Pregària per la Pau de fa uns quants anys. Ell ens feia comprendre que els immigrants no arriben amb les mans buides. Nosaltres hi veiem mans buides, però no és així; estan plenes. Plenes d’una cultura, d’una història, d’una experiència de vida, que és una gran experiència humana de recerca. Estan plenes de possibilitat i de futur. Perquè les mans que semblen buides són mans que poden estrènyer altres mans. Poden construir una Europa més justa culturalment, pacificada, i que tingui al centre la persona humana. Cal acollir i integrar els immigrants. En això les escoles catòliques tenen un paper fonamental, per acollir els fills dels immigrants, donar-los formació i oportunitats de futur. La qualitat d’una societat es percep en el grau de respecte dels drets dels més febles. Una societat on es tanquen les portes als immigrants, segurament és una societat on la qualitat espiritual dels seus membres no és satisfactòria.

A la Bíblia, a l’Antic Testament, trobem aquestes arrels d’acollida a l’immigrant. Jesús mateix i la seva família van ser immigrants a Egipte. La Bíblia ens pot il·luminar en aquest sentit?

Molt! La Bíblia ens ofereix una galeria d’immigrants, on veiem el que els immigrants podien arribar a ser. Abraham, el primer dels creients, era immigrant; després Moisès; Jesús, Pau, Pere, totes són figures d’homes (i de dones) que a les Sagrades Escriptures viuen aquesta experiència humana de les migracions. Cal dir que aquesta experiència no és gens nova, sempre ha existit a la història humana. Si pensem en les històries dels nostres pobles europeus, quants espanyols són immigrants, quants catalans, quants portuguesos, quants italians. A totes les històries dels països europeus la immigració és una realitat. El que hem viscut no ho podem oblidar, sinó que ens ha de sensibilitzar per crear una cultura de l’acollida i de la integració. L’acollida és un primer pas, després cal integrar. Integrar vol dir pensar en un futur concret per a les persones que arriben, on puguin sentir-se corresponsables per les seves vides, pels seus fills i pels seus somnis. I, malauradament, Europa encara n’és molt deficitària. Encara no hem estat capaços de posar-nos d’acord per desenvolupar una cultura de la integració. Perquè Europa, en el present i sempre cada vegada més en el futur, serà una Europa intercultural, on el diàleg serà la clau de la convivència entre tots.

“Encara no hem estat capaços de posar-nos d’acord per desenvolupar una cultura de la integració”

En aquest sentit, com mira d’orientar el Dicasteri per a la Cultura i l’Educació tot aquest treball?

El Dicasteri va néixer de la visió del papa Francesc, que intenta crear sinergies entre la cultura i l’educació. Aquestes són dues ales que estan al servei de la persona humana. La primera ala és la de la cultura. Allò que realment ens fa humans és la capacitat que tenim d’aprofundir el sentit de la nostra pròpia cultura i, a partir d’aquí, obrir-nos cap a les altres cultures. La cultura, amb l’expressió dels diferents codis, llenguatges, arts i pensaments, és l’expressió de la nostra humanitat. La segona ala és la de l’educació. És l’eina fonamental per a la construcció de l’experiència humana. Necessitem aquestes dues ales per poder volar, per poder fer una experiència humana digna d’aquest nom.

Un dels aspectes que preocupen en el món educatiu és tot el que té a veure amb les noves tecnologies, amb la intel·ligència artificial. Com hem d’afrontar aquesta realitat?

El papa Francesc molts cops diu que nosaltres no vivim en un temps de canvis, sinó un canvi de temps. La nostra és una nova època de la història, un temps de transició de paradigma, de model. Hem d’acceptar que la història canvia, que els suports són diferents. Les invencions, fruit de la raó humana, són necessàries, són benèvoles. En aquesta transició digital no ens podem quedar mirant només el passat, pensant que era millor, i que el futur serà boig, sense sentit. No. Hem de mirar amb serenitat, amb obertura de cor i d’intel·ligència, els avantatges, les coses bones que estan arribant, i que facilitaran tant la vida dels homes i la justícia social.

D’altra banda, està clar que l’ús de la tecnologia, perquè humanitzi en comptes de deshumanitzar, ha d’estar sotmesa a un projecte ètic, orientada a un projecte cultural o espiritual. Podem fer servir bé o malament la tecnologia. Les nostres societats tenen el deure de reflexionar sobre el lloc i l’ús de la tecnologia. Penso que és molt necessària la reflexió ètica, el desenvolupament de l’esperit crític. Ens cal una alfabetització, no només dels mitjans tècnics, sinó també dels perills, dels límits d’aquests nous suports de comunicació. Soc molt feliç quan visito les escoles i veig que hi ha aquesta preocupació. La voluntat d’integrar en els processos educatius les noves tecnologies està molt bé, però alhora això cal fer-ho, no de qualsevol manera, sinó amb sentit ètic, de responsabilitat. Això és molt important perquè la utopia del futur no esdevingui una distopia, una amenaça, un mal.

En aquests temps que vivim, on hi ha molt d’analfabetisme religiós, les noves tecnologies poden ser un bon aliat per fer assequible el ric patrimoni religiós?

Aquest és un tema que ens preocupa molt: la crisi de transmissió, i com els canvis dels codis culturals fan d’aquesta època, una època molt exigent. Perquè necessitem una nova mistagògia, una nova iniciació al kerigma cristià. Els joves, una part significativa de la població, no ha tingut una iniciació. Hi ha una gran preocupació, que és de l’Església i de les seves institucions, però que no només és d’elles. Penso, per exemple, en els grans museus, en els museus nacionals, que una part significativa dels seus tresors, del seu patrimoni, és religiós. Cada any entren als museus nacionals milions de persones que han de ser ajudades a entendre el que veuen. Estic d’acord amb vostè, penso que les noves tecnologies poden ser de gran utilitat, en aquesta espècie de mistagògia nova d’iniciació cultural al cristianisme, que les nostres societats han de fer. Perquè desconèixer les claus del cristianisme és desconèixer-ser a un mateix, és no poder ser hereu d’una cultura que és la pròpia. Això és un gran desafiament per a tothom, és un desafiament per a l’Església, però també per a les institucions culturals de les nostres societats.

I si parlem de patrimoni, no podem deixar d’esmentar la Sagrada Família, que vostè ha tingut oportunitat de visitar.

M’han dit que cinc milions de turistes l’any la visiten. És increïble, perquè és un punt de referència de les peregrinacions anònimes, no explícitament religioses. Però és impossible visitar un lloc com la basílica de la Sagrada Família sense sentir que hi ha un sentit, un Misteri. Això fa del patrimoni religiós en general, i de la Sagrada Família en particular, una escola de formació a la vida espiritual en la contemporaneïtat. Ho fa d’una manera on l’art parla, no tant amb paraules, sinó amb les formes plàstiques arquitectòniques, artístiques, que són els mitjans d’expressió propis de la basílica. L’experiència que un fa quan entra en aquell espai tan original, tan grandiós, tan ric de diversitat, és una experiència espiritual que s’entén sobretot per l’emoció i la sorpresa. La Sagrada Família ens condueix per la sorpresa, que és un camí de peregrinació molt important.

“És impossible visitar un lloc com la basílica de la Sagrada Família sense sentir que hi ha un sentit, un Misteri”

Quina implicació té actualment el Dicasteri en les obres de la Sagrada Família?

Des de fa onze anys al Pontifici Consell per a la Cultura hi ha un acompanyament, un diàleg sobre aquest projecte, que és un dels projectes culturals més importants de l’Església catòlica al món. Per això, també el Dicasteri ara continua amb molt d’interès aquest projecte, entenent la seva importància icònica per a tot el catolicisme.

A més de la bellesa, una altra de les vies per arribar a Déu és la natura, un camí que s’està treballant molt a les escoles.

Si mirem bé, aquest ha estat el camí de sempre, però que nosaltres, contemporanis, estem redescobrint. Un marc fonamental va ser l’encíclica Laudato Si’ del papa Francesc, que denunciava l’antropocentrisme despòtic i recomanava un antropocentrisme assenyat: tornar-nos cuidadors assenyats de la casa comuna. Això és molt important, perquè la visió religiosa s’allarga. A l’antropocentrisme assenyat, no és la visió de l’home només la que compta, sinó la de l’home en el context de les criatures i de la casa comuna. Avui gràcies a Déu i gràcies al camí recorregut, hi ha una nova consciència social, i hi ha també una consciència dels pecats socials contra la natura. Avui tenim una sensibilitat més treballada. Entenent que totes les coses que es fan contra els equilibris naturals, climàtics, ambientals, contra les altres criatures que són amb nosaltres en la gran aventura de la vida, això també és un pecat que hem de reconèixer. I després, com ensenya el papa Francesc, ens cal una visió sistemàtica. Som dins d’un sistema; no estem aïllats, sols. Per això a la Laudato Si’ el papa Francesc diu que el crit de la natura ofesa és el mateix que el dels pobres. L’opressió dels pobres i l’opressió de la natura tenen causes comunes que nosaltres hem d’escoltar.

En totes les situacions de crisi climàtica, de guerres, d’injustícies, com trobem l’esperança?

Amb aquesta pregunta em ve al pensament el llibre de Charles Péguy, El pòrtic de la segona virtut, que és un llibre sobre l’esperança. Ell descriu l’esperança d’una manera molt bonica. El poeta observa tots aquests desequilibris que vostè esmenta i es pregunta com és possible que continuï havent-hi esperança. Al seu llibre hi ha un passatge molt intens, on Déu mateix, parlant, diu: “Un fet que em sorprèn és l’esperança dels meus fills.” Alhora l’esperança, la petita esperança, és allò que ens dona el sentit de la mirada de Déu, perquè Déu no perd mai l’esperança. Les dones i els homes d’esperança ens tornen la mirada de Déu, perquè entenen que en les transicions històriques (per molt difícils que aquestes siguin de vegades), la paraula final és la salvació. Nosaltres, cristians, estem “hipotecats” a l’esperança, perquè sabem que la història humana és una història redimida per Jesucrist.

Amb totes les responsabilitats que vostè té, li queda temps per escriure?

Per a mi, escriure és una vocació. I, com a sacerdot, també és una forma de missió, d’apostolat. El gran poeta europeu Rainer Maria Rilke deia que l’escriptor és aquell que diu al seu cor: “Si no escric, moro.” L’escriptura és una qüestió de tenir temps, però no és només això, perquè tantes persones tenen temps i no escriuen… Sobretot, l’escriptura és una necessitat d’expressió, de pensament, de traducció d’un mateix, d’establir relacions amb els altres. És una forma de recerca, i he de reconèixer que aquesta forma de recerca m’habita i ha de tenir una resposta.

A la Bíblia troba la inspiració?

La Bíblia és la meva primera biblioteca. Estimo la diversitat dels seus gèneres literaris, dels seus personatges, la profunditat de les seves paraules. Té un estatus original, perquè és una paraula de revelació. La Bíblia, per a mi, és com el pa quotidià.

Vostè ha participat en l’homenatge al Dr. Armand Puig. Com valora la seva persona i el seu treball a favor del desenvolupament de la universitat catòlica i en la promoció de l’estudi de la Bíblia?

Fa anys que conec el Dr. Armand Puig, i recordo la primera trobada, la gran impressió que en vaig tenir. És un home de gran cultura, apassionat per la Paraula de Déu i per la seva transmissió. Quan després el vaig anar coneixent més, aquesta impressió inicial es va confirmar i es va tornar més profunda. És un gran intel·lectual cristià, molt erudit i també molt espiritual, gran amant de la Paraula de Déu. És un gran transmissor, un gran mediador cultural, perquè entén que la teologia necessita una traducció per als homes i les dones d’avui. A mi m’ha tocat sempre el seu amor a la seva terra. Jo no coneixia directament (excepte per la literatura) aquest sentiment que suposa Catalunya, el sentiment que habita aquest territori. Puc dic que Armand Puig em va ensenyar a entendre l’amor a Catalunya, a aquest poble, a aquesta cultura, amb les seves tradicions, els seus autors, la seva llengua. Li agraeixo molt al professor Puig la seva resposta a la crida del Sant Pare per fer aquest servei molt important a l’agència AVEPRO, que és l’agència que acompanya i promou la qualificació de les nostres facultats a les institucions eclesiàstiques. Ho està fent molt bé, amb molta competència, amb molta audàcia. Per això, quan em van convidar a venir a participar a aquest homenatge, com a prefecte del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació, immediatament vaig sentir com un deure ser-hi present.

“Armand Puig em va ensenyar a entendre l’amor a Catalunya, a aquest poble, a aquesta cultura, amb les seves tradicions, els seus autors, la seva llengua”