En la nostra societat quan es mira el futur abunda, sobretot, el desànim i la frustració. Hi ha moltes realitats que fan mal: la crisi climàtica, els conflictes armats, els fluxos migratoris, la manca d’habitatge i treball digne, la pobresa. Hi ha molta gent que es desmoralitza i pateix perquè els últims, que cada cop són més, continuen sent sempre els últims. Davant d’això, l’esperança és essencial per construir societats més justes. Mentre hi hagi voluntaris, és a dir, gent compromesa que aporti temps, experiència i talent hi haurà esperança. És fonamental promoure i cuidar el voluntariat, perquè si es debilita o disminueix, amb tota cruesa, es reforça i augmenta el patiment.

Amb tot, perquè els voluntaris puguin fer bé la seva tasca és imprescindible —com diria Josep M. Esquirol— cultivar l’ànima. No n’hi ha prou amb la bona voluntat. La tasca del voluntariat és tan important que no es pot fer de qualsevol manera, cal estar preparat per mantenir el compromís amb la justícia i la igualtat, per comptar amb els altres i saber treballar en equip, per restar obert a noves propostes formatives de creixement personal i espiritual, per convertir-se en testimonis de valors com la solidaritat, la disponibilitat o la gratuïtat. Per poder desenvolupar un voluntariat amb qualitat cal formar-se adequadament. La formació, com l’entenem tradicionalment, acostuma a funcionar bé en els aspectes més tècnics, és a dir, per comprendre el context en el qual s’actua i quins tipus de persones són els destinataris de la nostra acció, però per esdevenir un bon voluntari, o el que és el mateix, per ser una bona persona, la millor formació, com ja va dir Aristòtil, consisteix a estar rodejat de bons models.

Al document El voluntariat a Càritas hi llegim: “Sense els voluntaris Càritas no seria el que és, no faria el que fa i no tindria la significació eclesial i social que té”. És així, Càritas és possible gràcies a la donació generosa de molts voluntaris que fan de l’amor als altres una manera de viure que sembra esperança en el món.