La barcelonina Carme Trilla i Bellart és llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, especialista en el sector de l’habitatge i en polítiques públiques d’habitatge. Va ser Directora General d’Habitatge i posteriorment Secretària d’Habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. Del 2011 al 2014 va desenvolupar, a Càritas Diocesana de Barcelona, el Servei de Mediació en l’Habitatge, per atendre famílies amb problemes greus de sobre endeutament i el Programa Paidós, de prevenció de la pobresa infantil cronificada, va col·laborar amb la Fundació Foment de l’Habitatge Social per augmentar el seu parc d’habitatges d’inserció i va assumir la responsabilitat de Cap d’Acció Social. Col·laboradora amb altres administracions públiques i entitats socials en el disseny d’estratègies i d’instruments en matèria d’habitatge social. Actualment, és la presidenta de la Fundació Hàbitat3, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i de la Coordinadora de Fundacions d’Habitatge Social.

Vostè que és una de les expertes del país més reconegudes sobre la problemàtica de l’habitatge ens podria fer una petita fotografia de la situació actual a Espanya i a Catalunya?

El problema actual de l’habitatge, tant a Catalunya com a Espanya, és que s’ha produït un desencontre molt greu entre les necessitats de la població i les capacitats de donar-hi resposta des del sector públic, però també des del privat. No som l’únic país on això està passant però nosaltres ho vivim amb especial cruesa perquè patim unes deficiències estructurals que altres no tenen: parcs públics insignificants; dedicació pressupostària pública mínima; manca d’un sistema de finançament estable al llarg del temps de les polítiques d’habitatge; entre d’altres. En definitiva, manca de reconeixement real i efectiu de l’habitatge com un dret a assegurar per a tots i totes i de les polítiques d’habitatge com a cinquena pota de l’Estat del Benestar.

La forta pressió de demanda, dels joves que es volen emancipar, de les persones migrades que arriben a treballar aquí, de les persones que experimenten canvis en les seves vides, de tots els que no havien fet passos de canvi d’habitatge durant la crisi però que ara podrien fer-ho, topa amb una baixa oferta, tant d’habitatges de lloguer com de compra, i això ens aboca de nou a una fortíssima inflació de preus, semblant a la que vam tenir durant la bombolla immobiliària dels anys 1997-2007. I això té conseqüències, no només en retardar l’emancipació i disminuir el nombre de fills sinó també en incrementar de forma exponencial les formes residencials degradades, deplorables i que, segons la llei, haurien de ser considerades fraudulentes: infrahabitatge, lloguer d’habitacions i amuntegament a preus exorbitants, sensellarisme. Tot això ho ha demostrat abastament l’estudi recent de l’Observatori de la realitat social de Càritas Diocesana de Barcelona i l’Observatorio de la Vivienda Digna de ESADE.

Quines conseqüències està tenint l’enfocament actual de l’habitatge com a bé d’inversió per a les grans empreses immobiliàries? Com afecta a les famílies més vulnerables?

La inversió en habitatge de lloguer hauria de ser benvinguda a casa nostra ja que, com he dit, patim d’una manca extraordinària d’aquest tipus d’oferta. Per tant, del que es tractaria és d’establir el marc dins el qual aquest tipus d’inversions – que podrien arribar a ser molt significatives per raons de context econòmic i financer internacional- s’hauria de produir per propiciar que suposi una solució per a l’habitatge social i l’assequible. A molts països del nostre entorn aquestes regles del joc són clares i acceptades pels operadors i és a això al que caldria aspirar, mitjançant acords i pactes.

Com ha evolucionat la situació dels preus del lloguer en els darrers anys, i quines són les principals causes d’aquesta tendència? I dels relloguers?

Els preus dels lloguers han pujat molt per sobre de com pujaven els salaris i la capacitat de pagament de les llars. Per exemple, a Barcelona ciutat, entre el 2014 i el 2023 els salaris han pujat un 24 % mentre que els lloguers creixien un 71 % (gairebé tres vegades més). La demanda d’habitatge s’ha hagut de canalitzar cap al lloguer per les dificultats conegudes –i lògiques- que la banca ha posat a donar préstecs hipotecaris a persones que no disposin d’un important estalvi per fer front a l’entrada del preu de l’habitatge. I això ha impactat sobre un parc de lloguer esquifit. Molts propietaris han aprofitat aquesta pressió per especular i no només apujar els preus sinó reconvertir les seves “ofertes” cap al lloguer d’habitacions, sense cap tipus de garantia de qualitat d’habitabilitat. Hem reinventat el barraquisme com a fórmula de resposta d’urgència a les necessitats residencials del més vulnerables; un barraquisme a més, especulatiu!

Quina és la resposta de les administracions públiques a l’exclusió residencial? Creu que és eficient i efectiva?

La resposta pública a les problemàtiques descrites està essent massa lenta. No és fàcil improvisar solucions i molt menys quan la crisi explosiona després de gairebé quinze anys de passivitat. S’han produït talls imperdonables en les línies de treball de la política d’habitatge i això es paga molt car. Fixem-nos que en els països o zones on l’habitatge presenta menys problemàtiques són aquells en els que les polítiques es mantenen en el temps, no es fan passos enrere, no s’involuciona i els partits polítics dels diversos signes són respectuosos amb el que han anat construint i establint els anteriors. Si a casa nostra no aprenem aquesta lliçó anem abocats a un fracàs social de magnituds desconegudes.

Donat que el parc d’habitatge públic de compra i de lloguer és totalment insuficient, què haurien de fer les administracions públiques per donar resposta a aquesta situació?

Evidentment el que cal és accelerar al màxim la producció de nous habitatges socials i assequibles, no només amb nova construcció sinó també amb millora de l’ús del parc existent: pactes amb grans tenidors financers per reconduir els seus parcs cap a parcs socials o públics; compra d’edificis mitjançant tanteig i retracte; rehabilitació fomentada a canvi de dedicació de part dels habitatges a finalitats socials. Hi ha països que estan demostrant que tot això es pot fer i de manera accelerada, com per exemple el Canadà.

Què cal fer de forma urgent per fer front a aquesta crisi?

El que cal fer de forma immediata és arribar a un gran pacte social entre administracions, propietaris d’habitatges i inquilins per refredar el mercat moderant els preus dels lloguers –a Catalunya ja s’ha aplicat el control de rendes però cal ara tancar els punts de fuita que la nova legislació ha deixat oberts: lloguer de temporada i lloguer d’habitacions. Per evitar, també i per sobre de tot, els desnonaments de la població vulnerable. I per aconseguir una implicació de tots els operadors en la política d’habitatge i en el compromís per al dret a l’habitatge. Un sistema públic de garanties al lloguer social i assequible segurament seria la fórmula de consens que ajudaria a aconseguir aquests objectius i a pacificar el clima de crispació en el que ens estem instal·lant, malauradament.

Quin és el rol que han de desenvolupar les entitats socials no lucratives davant d’aquesta situació i com creu que es pot millorar la col·laboració entre els diferents agents que treballen en l’àmbit de l’habitatge?

Les entitats socials són un element clau a tot Europa per ajudar el sector públic en la provisió i la gestió de l’habitatge social. A casa nostra ens falta molt camí per assolir volums d’aquest tipus d’organitzacions semblants als dels altres països. Però el camí s’ha iniciat i sabem com s’ha de fer. Les fundacions que integrem COHABITAC (Fundació de Lloguer Social, Fundació Hàbitat3, entre d’altres), estem totalment implicades en aquests objectius i ens oferim a les diverses administracions per col·laborar amb elles en un camp tan complex i específic. Ara caldria aconseguir una regulació que ens faci més viables i sostenibles, cosa que redundaria sens dubte en un augment del nombre i en una major efectivitat de les que ja hi som. Si tots ens hi posem, podrem aconseguir que la solució a la crisi de l’habitatge en els propers anys no sigui una utopia.