Així ho ha definit l’ONU, així ho viuen i ho pateixen infinitat d’homes, dones i infants de tota edat a Palestina, en aquests moments quasi dotze mil. No hi ha paraules que puguin descriure l’horror, el sofriment, la devastació, la desfeta de famílies senceres, pobres, aixafades davall els habitatges destruïts pels bombardejos. Els actors de la massacre no fan cas de ningú, ni de cap proclama mundial que demana l’alto el foc o l’exigència urgent d’un diàleg que obri una escletxa d’esperança.

Les imatges esgarrifadores que cada dia contemplem en directe potser ens poden arribar a fer acostumar a la indiferència davant d’una situació tan greu que clama al cel i poden fer-nos oblidar que hi ha altres conflictes en actiu. És l’espectacle de la mort de persones innocents, davant del qual sembla mentida que un cor insensible pugui reaccionar encara amb més violència. Quan hi ha tantes víctimes innocents, ni el terrorisme ni les represàlies sense límit poden justificar les seves macabres accions carregades d’un odi que va en augment.

Sovint ens demanem amb dolor i impotència: què podem fer? Des del primer moment, no hem pogut fer altra cosa que resar i fer el possible perquè entre nosaltres, siguem, de paraula i de fets, reconciliadors i artesans de pau. Per això, no hem parat de demanar amb sant Francesc que, “on hi ha odi, hi posem amor; on hi ha ofensa, hi posem perdó; on hi ha discòrdia, hi posem unió; on hi ha dubte, hi posem fe; on hi ha error, hi posem veritat; on hi ha desesperació, hi posem esperança; on hi ha tenebra, hi posem llum”. Ajuda, Senyor, els governants de tots els països, especialment dels que estan en conflicte, i dona’ls capacitat i voluntat de diàleg.