Andalusia celebra amb tota solemnitat la festa del Corpus Christi i, especialment, les processons amb les custòdies recorrent carrers i places de pobles i ciutats. Em ve a la memòria el costum dels nens d’abans, allà per la dècada dels 50 del segle XX que, al pas de la processó, a Hinojosa del Duque, fèiem cruixir amb força els nostres fuets de jonça, ben trenats, com a homenatge d’alegria i lloança al Jesús present a la custòdia. Ara, en ple segle XXI, els fuets de jonça s’han substituït per catifes de colors.

La nostra fe cristiana ens parla de tres “cossos” de Crist: el físic, nascut de Maria en un portal de Betlem, crucificat en una creu, que va ressuscitar el tercer dia; ens parla també del cos místic de Crist, l’Església catòlica, integrada per tots els batejats, el poble de Déu que camina pels viaranys de la història cap a la Casa del Pare; i ens parla del cos eucarístic, que es fa present sobre el blanquíssim lli dels corporals en la celebració de la Santa Missa, que se’ns ofereix en la comunió i que roman als sagraris per al culte i l’adoració. No són tres cossos diferents de Crist, sinó que és el mateix Crist, amb una sola ànima i amb la plenitud de la divinitat que té com a Fill Unigènit del Pare.

La processó eucarística del Corpus sempre ens evoca aquella altra “processó dels Crists trencats”: els malalts, els abandonats, els que viuen en soledat i desolació, els exclosos, els perduts pel laberint d’una societat que tants drames alberga i tantes llibertats talla. En el dia del Corpus Christi, Jesús surt al carrer i se sent “ciutadà diví” per abraçar-nos a tots els ciutadans del món amb la infinita tendresa i el seu amor infinit.