Algunes parròquies d’Andalusia han tornat a organitzar cinefòrums en les reunions de pastoral. Malgrat que ja no tot és igual, però, el cinema continua emmarcant-se en els mitjans de comunicació social al costat de la premsa, la ràdio, la televisió i les xarxes socials. Les pel·lícules no ofereixen notícies, que també, perquè tot art és notícia, però ofereixen missatges en els arguments. De vegades, missatges clamorosos; de vegades, subliminals.

Llegeixo aquests dies amb un gran interès el llibre de Daniel Arasa Cine y família, que intenta, i ho aconsegueix plenament, “descobrir els valors a través de les pel·lícules de la nostra vida”. Un llibre que ens endinsa en un ventall amplíssim de temes del binomi cinema-família: el cinema i les sèries com a instrument educatiu, la vida quotidiana reflectida, la família com a font de vida i d’esperança, la influència del cinema en els joves i adolescents, la figura del pare i la dels avis al cinema, la família al cinema d’animació…

Em ve a la memòria, allà pels anys 60 del segle passat, aquella revista que escull com a títol unes paraules del papa Pius XII, Film Ideal, dirigida pel periodista José María Pérez Lozano, i com a redactor en cap, Félix Martialay. Era una revista tan ben dissenyada, que els seminaristes d’aquella època, al Seminari Conciliar de Sant Pelagi de Còrdova, una mica “d’amagat dels superiors”, la devoràvem. Ens apassionava el cinema, ens agradava parlar de cinema. Llegíem amb molt de gust, també, el llibre de Pérez Lozano Un católico va al cine. Per això, el ressorgir dels cinefòrums parroquials pot ser una idea “provocadora” i fins i tot eminentment “pastoral“.