Vivim setmanes de molta «revelació». Els esdeveniments ens estan parlant, interpel·lant i suggerint nous camins a recórrer per millorar actituds i comportaments. Moltes veus diuen que després d’aquesta pandèmia les coses no seran com abans, sinó que haurem d’adoptar nous estils de vida que ens ajudin a ser més solidaris. Voldria que aquests nous estils de vida tinguessin el seu origen en raons humanitàries i en el mateix Evangeli, la veu del qual ens arriba de moltes maneres, des de molts indrets i des de persones que estan vivint una experiència única i significativa.
He intentat escoltar què ens vol dir Déu quan veiem tants «cireneus» per tot arreu que han fet un pas decisiu d’empatia i solidaritat. Són la revelació d’un amor sòlid per a tants pròxims anònims que apareixen a la vora del camí, malalts per una pandèmia que ningú esperava, i tota una població confinada a casa i amb la necessitat d’haver d’adquirir els mitjans més bàsics per viure. Han estat molts capellans els qui des del silenci i no sense dificultats han atès com a bons «cireneus» —amb el consol de la seva presència i el confort dels sagraments— els malalts que ho han desitjat, com també els qui als cementiris han estat al costat dels pocs familiars que no havien pogut acomiadar el seu difunt. Han fet possible, no sols agafar la creu i ajudar a portar-la, sinó que han pregat junts i fent present tota l’Església orant.
Els qui van haver d’atendre en primera línia i des del primer moment els malalts van esdevenir els primers «cireneus» que havien de suportar la creu feixuga carregada sobre les espatlles d’un Jesús ingressat a les UCIs i plantes dels hospitals o confinat a les residències d’ancians. Tots hem contemplat la costeruda pujada cap aquest Calvari on molts es curen i molts altres moren pel camí. Uns i altres, metges i metgesses, infermers i infermeres, i el personal del conjunt sanitari de la neteja, cuina, transport, seguretat, recepcionistes i tants altres… tots al servei humanitari dels malalts, amb els quals s’ha fet tot el que s’ha pogut i no sempre amb la desitjada facilitat de mitjans.
Els «cireneus», penso en els innombrables voluntaris i voluntàries que han acompanyat a una població confinada a casa seva, però amb la responsabilitat familiar d’atendre els seus membres. Les Càritas desbordades per l’augment vertiginós de casos a atendre, igualment tantes altres entitats socials que cada dia estan donant resposta a noves demandes. «Cireneus» que han procurat el pa i els aliments, el personal sanitari i d’atenció religiosa a domicili, els qui han ajudat a la seguretat a les ciutats, pobles i carreteres. Llarga seria la llista de «cireneus». Prego que arribi una nova primavera basada en els valors de la solidaritat, el bé comú, el servei, la gratuïtat, la misericòrdia, el perdó…, valors tots ells basats en la caritat, la que ens mostra a estimar com estima Jesús.
