En temps de Jesús, el matrimoni com el coneixem ara no existia. En els textos jueus es parla de betrothal per parlar del casament, però aquest feia referència al contracte que s’establia entre els conjugues, o més exactament, entre les dues famílies. El matrimoni estava articulat en tres moments. El primer era el contracte, és a dir, la ketubbah (Mt 1,18-19). Aquest s’establia entre el pare de la núvia i el futur nuvi. Això feia que la dona quedés en segon terme, sense poder opinar sobre l’enllaç. No tan sols era necessari el permís patern per casar-se, sinó que es podien casar encara sent nenes. Quan el contracte se signava el casament ja era sòlid, però per passar al següent pas calia que el nuvi acomplís les disposicions financeres a les que s’havia compromès, així com que la dot de la núvia estigués a punt i que ella ja estigués en el moment de la pubertat. El contracte protegia la dona en cas de divorci, però no deixava d’estar en mans dels homes, o bé del pare o del marit. Un cop tot acomplert, havent passat un any o més temps (Gn 29,15), es podia celebrar la consumació del matrimoni que el segellava definitivament. La núvia esperava amb les seves dames l’arribada del nuvi acompanyat dels seus amics (Mt 25,1-13; 2Co 11,2). Amb la seva arribada entraven a l’habitació de la khuppah. La processó tenia un caràcter festiu, ja que suposava l’inici de la posterior celebració de l’enllaç on es compartia amb la família i la comunitat en un banquet que podia durar fins a set dies (Mt 22,1-14; Jn 2,1-11; Ap 19,1-8). El banquet, doncs, suposava el final del ritual iniciant la vida en comú de la nova parella.