Per començar amb cert ordre “cronològic”, tot i que hi ha realitats que no es mouen en la nostra dimensió d’espai i temps, caldria dir que el primer aspecte a tenir en compte, el denominat “pecat dels àngels caiguts”, no se’ns narra, com a tal, a l’Antic Testament, sinó que el trobem a 1Pe 2,4.

Això no és obstacle perquè ja des del primer moment l’Escriptura ens presenti el Diable o Maligne. Al llibre del Gènesi és presentat en una de les seves imatges més conegudes, la serp temptadora, que enarbora la primera manipulació de la religiositat: “Sereu com déus” (Gn 3,1-15).

Resulta curiós com, mentre que en alguns casos es presenta el Diable com a atalaiador del mal (Jb 1,6-7.2,1-2) o com a acusador del mal (Za 3,1-2), en altres casos és presentat com a “provocador” del mal, com a temptador (Gn3 o la major part del llibre de Jb). També se’ns dona a conèixer l’enveja del Diable (Sv 2,24).

Respecte del caràcter personal del Diable, cal destacar tres aspectes a tenir en compte:

– No només se’ns presenta el Diable o Maligne com a “capitost” del mal, sinó que també se’ns parla de dimonis en plural: els sedim, d’origen babilònic (Dt 32,17) o els seirim, que són com sàtirs representats en forma de boc.

– Alguns d’aquests dimonis reben noms propis. Per exemple, Azazel (Lv 16) o Asmodeu, “esperit de la còlera” (llibre de Tb).

– I, per descomptat, de manera implícita, es fa referència al Maligne cada vegada que es presenta el mal o la temptació.

Cal ressaltar que des de la primera imatge amb què se’ns presenta el Diable, en forma de serpent, també se’ns anuncia la nostra esperança: “Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu.” El fruit del ventre de Maria, el Fill de Déu, vencerà el mal i ens redimirà.