Els primers onze capítols del Gènesi tenen un caràcter etiològic, reflexionen sobre qui és l’ésser humà i qui és Déu utilitzant un llenguatge poètic, simbòlic i ple d’imatges, un llenguatge d’una gran plasticitat. Així, els relats que hi apareixen no els podem llegir literalment, sinó que cal una tasca exegètica per la seva comprensió.

En el cas del relat d’Adam i Eva, aquesta referència al pecat no apareix en el text. El relat ens parla de com Adam i Eva transgredeixen la prohibició feta per Déu, volent accedir al coneixement que tan sols Ell té, i la transgressió els comporta l’expulsió i la mort. Així se’ns dibuixa un Déu superior i gelós del seu privilegi. Però en realitat, aquesta visió no correspon a la del Creador, sinó a la de la serp que en tergiversa les paraules. Déu els expressa com poden menjar els fruits de tots els arbres, tan sols limitant l’accés a l’arbre del coneixement.

La serp considerarà aquest límit una prohibició, una prohibició que estén a la resta dels fruits. L’actuació de Déu en el marc del jardí és més aviat la d’un amic que es preocupa per la vida dels altres i la protegeix. El límit hi apareix dibuixat com un do, ja que aquest es pot llegir també com a diferència. Déu i l’ésser humà no són el mateix, però això no vol dir que hi hagi una relació jeràrquica, ni de competició.

El reconeixement de l’altre i de la diferència passa per acceptar que no podem acaparar-ho tot, ni posseir-ho tot, ja que la possessió i la dominació estan marcades per la violència, una violència que no forma part del desig de Déu. Assumir els límits apareix com una oportunitat per a la vida plena, per a la realització i el creixement espiritual de tot ésser humà.