El Sínode sobre la sinodalitat ha acabat a Roma, però ara comença el seu camí a les comunitats eclesials d’arreu del món: es passa de l’etapa celebrativa a l’etapa de l’acció i de l’aplicació. No hi ha una exhortació apostòlica conclusiva, com en altres sínodes. El document votat pels pares sinodals és el document definitiu i ja és a disposició de tothom.
L’endemà de la conclusió del Sínode, durant els dies 28-30 d’octubre, es presentava el congrés internacional Del Concili al Sínode. Lectura d’un camí d’Església, a 60 anys de la “Lumen gentium” (1964-2024), organitzat per la secretaria del Sínode i la Universitat Gregoriana.
El cardenal Mario Grech, juntament amb els principals teòlegs que van assistir al Sínode, com Christoph Theobald, Roberto Repole, Carlos Galli, Antonio Autiero i Eloy Bueno de la Fuente, entre d’altres, han reflexionat sobre els principals temes teològics del Sínode a la llum del Concili Vaticà II.
L’Església, com a casa on viure
Martin Heidegger havia definit meravellosament el sentit de l’expressió “hàbitat”, que és essencialment estar junts, per prendre cura de la casa comuna, per salvar la terra. Això ens interpel·la sobre la realitat de l’Església com a casa per viure-hi.
El lloc de l’Església no és un espai separat, allò sagrat, entès com a radicalment separat d’allò profà, sinó que aquest espai és el món, on no hi ha d’haver la contraposició Església-món.
S’amaga el rostre veritable de l’Església quan es retira en espais tancats, autoreferencials, allunyats de la realitat. L’Església ha de caminar al costat del món, sent en el món. El lloc de l’Església en el món es declina en plural: els llocs.
L’Església sempre està cridada a entrar en llocs nous, a través d’una descol·locació sana, en la mesura que l’Església aprèn a entrar en llocs nous
Això respon la pregunta de com fer de l’Església una casa on es pugui viure. És l’anhel d’una casa acollidora, on es reconeix la dignitat i igualtat, sense concepcions excloents, de casa i jerarquia.
Cada persona que truca a les portes de l’Església hauria de poder entrar-hi i ser reconeguda. Això significa que l’Església no hauria d’apoderar-se de nous espais per dominar, sinó conrear l’estar junts amb una actitud acollidora i més incloent on se superin lògiques de poder i de dominació.
Ara bé, la immersió en el món no és una mundanització de l’Església, i no l’hauríem de sostreure del món. La distància entre Església i món és una distància fictícia. Nosaltres estem enamorats del món no perquè ens ofereix el pitjor, sinó perquè ens ofereix el millor que té: la humanitat.
L’Església no ha de sortir del món, sinó ser la casa que no exclou, que acull, que no judica, que acompanya.
La missió de Déu i l’Església
La missió prové de Déu, no de l’Església. És fonamental que l’Església es vegi com un mitjà per a la missió divina. L’evangelització ha de ser entesa des d’un Déu missioner, que convoca l’Església per enviar, no només per reunir. La història bíblica, des del Gènesi fins a l’Apocalipsi, il·lustra aquesta missió de redempció després del pecat original.
Exemples com Abraham i Moisès mostren que Déu crida individus i pobles per complir la seva missió. Aquests personatges van ser convocats per ser canals de la salvació i redempció de Déu després del pecat.
El Fill i l’Esperit Sant, enviats pel Pare, són els missioners que tiren endavant el projecte salvífic. Aquest projecte assoleix el seu punt culminant a la Pasqua i la Pentecosta, esdeveniments fonamentals i inseparables en la història de la salvació.
L’Església (ekklesia), convocada per aquests esdeveniments, ha d’anunciar (kerygma), celebrar (leitourgia) i testimoniar (diakonia) aquest missatge en una comunitat en camí (koinonia).
L’Església en la història
L’Església es manifesta en múltiples formes i contextos històrics. L’acte missioner essencial és la comunicació de la fe. La missió genera la fe i precedeix l’Església.
Cada creient és una missió vivent i el primer anunci sempre ha de ser personal, parlant de Jesús a qui trobem.
L’Església ha de redescobrir la seva missió en el context de Déu. La seva missió encara és als inicis i només pot desenvolupar-se plenament a través d’una Església sinodal i missionera.
La missió no es tracta de proselitisme, sinó d’atraure, creant espais de socialització i reconciliació, actuant amb misericòrdia
L’Església ha de situar-se en el món i suscitar preguntes a través del seu testimoni. En tornar-se vulnerable i relacional, l’Església presenta un model atractiu. La sinodalitat, entesa com una forma de relació intrínseca de l’Església és essencial per evitar concebre la missió de manera abstracta i exercir-la de forma violenta o indiferent. Cal encarnar aquestes figures i portar-les a la relació correcta.
Aquest Sínode ha ressaltat com l’Esperit de Crist guia el discerniment i la missió. El Concili Vaticà II va renovar la imatge de l’Església, i va emfatitzar la misericòrdia, l’alegria d’evangelitzar, el diàleg interreligiós i la dimensió social de l’evangelització.
Aquest procés de conversió va ser obra de l’Esperit Sant, el qual ens ajuda a comprendre l’obra de Jesús i a fomentar la comunió en l’Església. L’Església ha de servir l’Esperit, no a l’inrevés.
El paper de l’Esperit Sant
El papa Francesc insisteix en el protagonisme de l’Esperit Sant, el qual porta harmonia. Crist i l’Esperit co-constitueixen i co-vivifiquen l’Església. L’origen de l’Església rau tant en Crist glorificat com en l’Esperit a la Pentecosta, la infusió del qual continua al llarg del temps i permet tothom accedir a Crist ressuscitat.
L’Esperit guia el poble de Déu en el discerniment dels signes de la seva presència, no només als nostres cors, sinó també en la història.
Avui, l’Església és en una fase de pneumatologia on l’Esperit Sant ens ensenya a escoltar-nos mútuament. El problema actual no és tant la llibertat, sinó la igualtat.
En un món amb tantes veus, hem de ser capaços d’escoltar-les totes, cosa que implica una escolta estereofònica, és a dir, la capacitat d’atendre diferents veus simultàniament.
La missió de l’Església, iniciada per Déu, precedeix la seva existència. L’evangelització no és proselitisme, sinó una atracció misericordiosa que crea espais nous de socialització i reconciliació.
L’Església s’ha de posicionar en el món suscitant preguntes a través del seu testimoni
És una Església relacional, vulnerable i sinodal, cridada a encarnar els seus ensenyaments en la relació concreta amb els altres.
En resum, l’Església és animada i guiada per l’Esperit Sant, el paper del qual és fonamental en el discerniment espiritual i en la missió d’evangelització i comunió.
L’Església ha de ser un reflex viu d’aquesta missió, escoltant i atenent les múltiples veus del món contemporani.
