Mateu ha passat de lloar la confessió de Simó: “Tu ets el Messies del Déu que allibera”, a posar-li el sobrenom de Kefas: “Tu ets Pedra…” i a titllar-lo tot seguit de sequaç del mateix Satanàs: “Ves-te’n darrere meu, Satanàs!”
Com s’entén aquest canvi tan brusc? Jesús acabava de manifestar als seus deixebles per primera vegada que la seva funció com a Messies d’Israel seria un fracàs estrepitós. Aleshores Pere el pren a part i s’atreveix a “conjurar-lo”, convençut que la idea que Jesús introdueix sobre el Messies sofrent no formava part en absolut del pla de Déu sobre el Messies gloriós que els havia d’alliberar dels romans: “Lluny de tu, Senyor! Això no et passarà mai a tu!”
Jesús, que havia lloat la seva confessió, el blasma ara pel seu fanatisme satànic: “Escàndol ets per a mi, perquè no penses a la manera de Déu, sinó de l’home!” La pretensió de Pere d’interposar-se en el camí que Déu havia traçat per al Messies (“cal que… pateixi molt… i sigui executat…”) representa per a Jesús un “escàndol”, una “pedra d’ensopec” que s’entravessa en el camí, sentit originari del terme grec skandalon.
Jesús no es deixa intimidar per Pere, personificació del mateix Satanàs, i l’invita a posar-se “darrere d’ell”, com escau a un deixeble, i no davant, com quan pretenia capitanejar la insurrecció dels “cinc mil homes adults” en el desert (14,21). L’adverbi darrere meu que presidia l’escena, es repeteix ara quan Jesús posa noves i duríssimes condicions per a ser deixeble d’ell: “Aleshores digué als seus deixebles: ‘Si algú vol venir darrere meu, que renegui de si mateix, prengui la seva creu i em segueixi'”, com si tornés a començar de bell nou.
El lòguion que segueix juga, paradoxalment, amb les dues etapes de la vida humana, present i futura. La glòria del Fill de l’home està reservada per a la vida futura, quan vingui “en companyia dels seus sants àngels”, moment en què, “aleshores, pagarà a cadascú segons les seves obres”.
