Fiar-se de Déu mereix un elogi. “Feliç tu que has cregut!” Reconèixer que Déu es fa present entre nosaltres és fruit d’un cor net que té la capacitat de veure-ho, un cor que confia. Tanmateix, quan caiem en una visió immediatista, la falta de visió global fa que ens mirem de manera egoista a nosaltres mateixos i pensem que ho tenim tot solucionat. El fet és que som insaciables i sempre en volem més i més. El pitjor és que en tot hi posem el cor, tot i que Jesús ens ho adverteix bé: “On tens el tresor, hi tindràs el cor.” Cadascú de nosaltres ja ho sap de sobres, i per això sempre hi ha l’ocasió per tornar a orientar el nostre cor al Senyor. Si aquesta és la història de l’home, Déu ve a compartir-la i ho fa tot prenent la nostra condició humana, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat. El misteri de l’Encarnació s’obre pas en la història i Déu ve a nosaltres en la persona del seu Fill, Jesucrist. La seva presència és enormement reveladora i salvífica, perquè ens fa conèixer una nova forma de ser que prové de la humilitat i la senzillesa, i una nova forma d’actuar que proposa un estil de vida tot ell fet de gratuïtat, d’esforç i de servei. La Paraula de Déu ens explica com es fa això realitat en dues dones que s’adonen que els passa una cosa molt gran i inaudita. Elisabet i Maria s’obren a la confiança i responen amb generositat a la proposta de col·laboració que Déu els fa. Naixeran dos homes: Joan Baptista, el profeta i precursor, i Jesús de Natzaret, el Messies esperat, el Fill de Déu; l’un és anunci, i l’altre realització d’una cosa completament nova que ha originat un canvi radical en la història de la humanitat. Avui ni mai no podem callar-ho. Aquesta és la “bona” intenció de Déu, la manifestació de la seva voluntat envers nosaltres, que compta amb algú que hi ha confiat i hi ha correspost generosament. El relat de la visitació de Maria a la seva cosina Elisabet ens parla de la necessitat de compartir amb algú l’experiència de Déu. Som portadors d’una “Presència” que ens supera. I no només això. Hem de comprovar com hem crescut en aquesta consciència al llarg de la vida i reconèixer amb agraïment el que Déu ja ha realitzat en cadascun de nosaltres i en els altres per tal que arribi la pau i, sobretot, arribi als pobres. Què ha fet el papa Francesc en el seu desplaçament a Xipre i a Grècia, sinó denunciar formes d’existir infectades per la desconfiança i els propis egoismes que es converteixen en la mesura i criteri de tot? Ens dona una gran lliçó quan apel·la a la consciència de tots i ens diu que no podem oblidar el qui sofreix, que hem de rebutjar l’individualisme que exclou, i superar la paràlisi de la por i la indiferència que mata. Només així podem assegurar l’accent de la confiança que, quan hi és, podem dir: “Feliç tu!” i fer-la font de felicitat.Sebastià Taltavull AngladaBisbe de Mallorca
