En la impossibilitat de donar una visió global del conflicte Israel-Palestina, d’un problema tan complex i de tan llarga durada, ens limitem a intentar dir alguna cosa només d’aquell segment de la població que avui en pateix més les conseqüències i que, precisament per aquest motiu, mereix la nostra màxima atenció. Ens referim als “refugiats” palestins.

Orígens del problema

Per cercar les causes originals del problema actual dels refugiats, ens veiem obligats a repassar una mica la història, encara que només sigui amb quatre simples pinzellades,.

El sionisme és considerat un moviment nacionalista jueu. I així ho va definir Theodor Herzl, el seu ideòleg i primer president, en el seu llibre L’Estat jueu de 1886, reivindicant la creació d’un Estat jueu.

Només que, en el cas dels jueus, no tenien cap territori on construir el seu estat. I això és així des que els romans van reprimir durament la seva última gran rebel·lió contra Roma dirigida per Bar-Kokhba l’any 135, vivint des d’aleshores la majoria d’ells a la diàspora, en una convivència sempre problemàtica en el si d’altres cultures.

Així doncs, el sionisme, des dels seus orígens, va preveure la necessitat de posseir un territori i la seva colonització. I és precisament amb aquesta finalitat que diverses onades de jueus sionistes van arribar a Palestina, ja fa més de cent vint anys. A la seva arribada, es van adonar que Palestina estava ocupada per altres i, per tant, el seu somni de viure en “un país sense gent per a una gent sense pàtria” era un objectiu a assolir només amb el temps. Un problema que Herlz havia previst d’haver d’enfrontar-se fins i tot abans de orientar-se cap a Palestina, tal com llegim al seu diari de 1895: “Juny de 1895. Hem d’expropiar amb delicadesa la propietat privada de l’Estat que ens hagi estat assignada… Intentarem incentivar la població amb pocs recursos a creuar la frontera, dotant-la de feina als països de trànsit i negant-li cap ocupació al nostre país… Els terratinents vindran al nostre costat”.

Per la seva banda, els sionistes nouvinguts van començar a comprar terres a grans terratinents absentistes que residien a Jerusalem o a Síria, expulsant els àrabs que les conreaven i que havien de trobar feina a les ciutats.

Cal afegir que les potències estrangeres van intervenir des del principi en donar suport al projecte sionista, i això és precisament el que ho va fer possible. De fet, ja a l’any 1917 Anglaterra, que lluitava contra l’Imperi Otomà, sembla que estratègicament, esperant rebre el suport de jueus d’arreu del món, va fer pública la declaració del llavors ministre d’Afers Exteriors britànic, Balfour, amb la qual “La Corona” es comprometia a ajudar la creació d’una llar jueva a Palestina.

Fins i tot en el món cristià s’han alçat i s’aixequen moltes veus a favor d’aquest projecte. David Lloid George, que va ser primer ministre el 1917 i que va ser clau en la Declaració Balfour, n’és un exemple. Avui, fins i tot veiem que els evangèlics nord-americans donen suport econòmic als assentaments jueus fent una lectura esbiaixada de la Bíblia, identificant-se, llavors, amb els religiosos sionistes ultraortodoxos que afirmen que amb l’extensió de la dominació jueva s’accelerarà l’arribada del messies i l’harmonia universal.

Amb la derrota de l’Imperi Otomà, anglesos i francesos es van dividir el Pròxim Orient entre ells, refent-ne el mapa polític, deixant Palestina a favor dels anglesos i deslligada de Síria per als francesos.

El fet és que Palestina estava habitada per una majoria musulmana, i per minories de cristians i jueus en completa harmonia i tots parlant àrab. A més, els otomans, a la constitució de 1876, van concedir la ciutadania per igual a tots els súbdits. Amb aquesta declaració, en donar validesa política només als jueus, Anglaterra va escombrar la possibilitat d’establir un estat sobirà pluriètnic i plurireligiós que hauria estat el seu procés natural.

La Societat de Nacions fundada l’any 1920 va introduir en la seva carta d’assignar a Anglaterra el mandat de gestió de Palestina i de l’Iraq “fins que aquests països siguin capaços de continuar per si sols” i pel que fa al mandat de Palestina, es fa seva la Declaració Balfour, assignant-ne com a un seu objectiu: “la creació d’una llar nacional per al poble jueu”. Per tant, reconeixia el dret dels sionistes a governar el país en el futur, sense fer cap referència als habitants locals als quals se’ls reconeixia que tenien drets socials i religiosos però no polítics.

Molts immigrants jueus no estaven tan interessats en les tasques agrícoles, sinó en continuar tot tipus d’activitats professionals que exercien als seus països d’origen. L’any 1903 van obrir un banc, el banc anglo-palestí (actual banc Leumi) i una entitat de crèdit cooperatiu, i van aconseguir una certa independència en l’àmbit de la sanitat i de l’administració de justícia. El 1914 van fundar la unitat educativa sionista, amb l’ensenyament d’hebreu ja a la llar d’infants. A les seves oficines, molt rarament contractaven empleats no jueus.

Tanmateix, per al moviment sionista l’interès fonamental era l’adquisició de terres. A finals dels anys 30, a l’Agència Jueva, sota la direcció de Ben-Gurion, el 40% de les despeses es van dedicar a l’adquisició de terres, i el 75% de les inversions es van dedicar a la colonització agrícola.

Donat el desacord amb els jueus religiosos ortodoxos de Jerusalem, van crear la seva pròpia ciutat secular: Tel Aviv, que es va convertir en el centre sionista del país.

Les reaccions inicials dels àrabs contra els colons sionistes reflectien el seu vincle natural i humà a la terra de la qual es veien desposseïts, però sense mostrar una deriva nacionalista.

Després de la Primera Guerra Mundial, el 1920 a Jerusalem i el 1921 a Jaffa es van produir accions violentes, fins i tot amb morts, contra la compra massiva de terres que canviava radicalment les seves vides. Els britànics, per tal d’apaivagar d’alguna manera els àrabs, van prendre decisions serioses per limitar el nombre de nous colons, però els sionistes van trobar maneres de superar parcialment el problema.

El 1929, els palestins obligats a viure als afores de les ciutats van ser responsables de la violència contra els jueus a Jerusalem que es va estendre per tot el país i va deixar 300 jueus i 300 àrabs morts. Els anglesos van enviar una comissió per examinar-ne les causes, la qual, davant la trista situació dels àrabs, va proposar com a solució el desenvolupament del país. Mentrestant, però, el nou govern britànic es va centrar en les necessitats econòmiques de la metròpoli, abandonant qualsevol inversió a les colònies. Els líders de Palestina, veient el desenvolupament en molts camps del qual eren capaços els sionistes, van pensar llavors a donar-los suport, sense reflectir que això no representava un benefici per a tot el país, inclosos els àrabs.

L’arribada del nazisme i el feixisme a Europa va provocar l’arribada d’un gran nombre de jueus. L’empobriment dels àrabs causada per la seva activitat colonitzadora va provocar una gran revolta l’any 1936 també amb accions terroristes contra els anglesos que els acusaven de no haver-los tingut en compte en el pla polític del país, liderat pel muftí de Jerusalem i llinatge nobiliari, Amin Al-Husseini, que van ser castigats de manera molt cruel, fins i tot amb 100 condemnes a mort, amb 5.000 morts, fins que van ser sotmesos el 1939, essencialment desarmats. Durant l’aixecament, els sionistes van col·laborar amb els britànics en la lluita contra els àrabs amb el seu cos armat Ha-Hagana, i durant la Segona Guerra Mundial es van posar al costat dels aliats contra els nazis.

Tanmateix, després del final de la guerra, l’any 1946, els britànics també van patir atacs terroristes per part dels mateixos sionistes, desitjosos de tenir un poder efectiu i d’obrir completament les portes a l’entrada de nous colonitzadors, com amb la destrucció de l’hotel King David, residència dels líders militars britànics, on van morir 91 oficials.

Anglaterra, veient-se impotent per posar ordre i pau al país, va decidir el febrer de 1947 cedir el control a les Nacions Unides recentment creades. El moviment nacional palestí estava disposat a acceptar els jueus com a minoria dins d’un estat àrab. L’ONU després d’escoltar les conclusions d’una comissió d’onze països, al novembre va fer pública la decisió de dividir el país en dues parts, gràcies a l’aprovació de Rússia, Anglaterra, EUA i altres països sota pressió nord-americana, entre els quals França. La partició de l’ONU donava als jueus el 55% del país, tot i que en total només representaven el 30% de la població. Havia d’entrar en vigor el 14 de maig de 1948, data en què els britànics havien de sortir del país.

Guerra de 1948 i naixement dels refugiats

Arribem ara al moment decisiu del problema que ens ocupa. Aprofitem els estudis realitzats pels “nous historiadors”, així anomenats aquells historiadors dedicats a l’estudi d’aquest any crucial després de que, a l’any 1998, 50 anys després del final de la guerra, Israel va fer públic la majoria dels documents que fins aleshores havien estat arxivats com a secrets. Limitant-nos als fets, com volem fer, veiem que els reportats per tots ells coincideixen essencialment i amb independència de la lectura ideològica que en facin, pro o antisionista, amb la qual s’identifica l’un o l’altre.

Bé. Resulta que la distribució de l’ONU no va satisfer ningú. Tampoc els jueus perquè van descobrir que en el 55% que se’ls va assignar, tot i haver estat escollits d’aquelles zones més colonitzades per ells, no representaven una majoria suficient per permetre l’establiment d’un estat democràtic controlat per ells.

Per als àrabs ho consideraren una gran injustícia del món occidental i, de seguida, grups de pagesos van atacar alguns transports jueus i alguns kibutz, causant tres o quatre morts. Els sionistes no només van reaccionar com a represàlia, sinó que hi van trobar la justificació dels seus atacs, amb els quals ja al febrer de 1948 havien destruït tres pobles, expulsant els seus habitants davant dels ulls del Regne Unit i del món sencer.

En els mesos següents i abans del 14 de maig, i per tant encara formalment sota el mandat britànic, els sionistes van iniciar una acció general de neteja ètnica en el territori que se’ls havia assignat. Amb la seva milícia armada, Ha-Haganà, van ocupar ràpidament uns 300 poblats àrabs, expulsant la majoria dels habitants. L’objectiu: posseir el màxim territori i amb el mínim nombre d’habitants no jueus. 

Un greu atac va ser la destrucció del poble de Deir Yassin, prop de Jerusalem, massacrant més de 100 persones, entre dones embarassades, gent gran i nens dels prop de 600 habitants, un esdeveniment fortament condemnat a Occident, fins i tot per jueus com Einstein i Hanna Arent.

Aquest fet, però, intel·ligentment revelat pels sionistes, va crear consternació entre tots els àrabs que, davant la notícia de l’aproximar-se de milícies jueves, van fugir de les seves llars a l’espera de tornar al final de la guerra. A Jerusalem Oest, barris com Qatamon, amb una majoria de cristians palestins benestants, haurien abandonat les seves cases a finals de març després que un hotel s’enfonsés al gener matant 11 persones. I de manera semblant en altres barris de Jerusalem Oest. O a la important ciutat d’Haifa, habitada per igual nombre d’àrabs i de jueus, quan els sionistes n’ocuparen una petita part, el seu alcalde, per evitar el risc d’una massacre, va advertir als àrabs que abandonessin la ciutat i esperessin a Acre per tornar més tard, consell seguit d’un 80%. Una cosa semblant va passar a la segona gran ciutat, Jaffa. D’altra banda, en tots aquests atacs, el nombre de morts (un o dos mil) comparat amb l’enorme nombre de desplaçats va ser relativament petit.

El 14 de maig, tal com havia predit l’ONU, Ben Gurion va proclamar el naixement de l’Estat d’Israel. Harry Truman va anunciar immediatament que el seu país reconeixia el nou estat, i el reconeixement de la Unió Soviètica va seguir dos dies després. I en els dies següents la d’altres estats, sense tenir en compte les repercussions sobre la majoria de la població, és a dir, els àrabs de Palestina. Per a ells aquesta data és recordada com la Nakhba, el desastre.

En aquell moment ja un terç de la població palestina havia estat expulsat.

Quan els britànics van marxar, va començar la veritable guerra. Els governs d’Egipte, Jordània, Síria, Líban i Iraq van envair el país amb els seus exèrcits, als quals s’hi van afegir voluntaris àrabs. Egipte va incorporar a les seves files alguns germans musulmans que tenia a la presó i ja el 15 de maig 10.000 homes van creuar la frontera entre el Sinaí i el Neguev, conquerint uns kibuzs trobats a la marxa, mentre que avions egipcis van bombardejar Tel-Aviv. El 19 de maig, la Legió Àrab (de Transjordània) va conquerir territoris al sud del Jordà i del barri jueu de Jerusalem.

Aquests governs van decidir lluitar contra Israel impulsats en part per la població, però també amb l’objectiu secret d’aprofitar la invasió per ampliar el seu propi estat amb nou terreny conquerit. Els seus combatents no estaven ben equipats ni entrenats, excepte Transjordània comandada per oficials britànics i on el seu rei, Abdalah, havia acordat amb Ben Gurion dividir el país entre ells dos. Els palestins no li ho van perdonar, assassinant-lo al 1951.

Els palestins van ser ignorats per tothom. La seva població, majoritàriament rural i mal equipada militarment, no va rebre la més mínima ajuda de cap país àrab.

El 18 de maig, les forces jueves van ocupar Acre, per la qual cosa els palestins que havien fugit allà de Haifa van haver de tornar a traslladar-se, aquesta vegada al Líban.

Les forces sionistes ben preparades haurien repel·lit durant molt de temps els atacs, encara que amb pèrdues humanes. Després d’una setmana de lluita, els àrabs es van mostrar incapaços de mantenir tantes zones ocupades. El 24 de maig, les forces sirianes, iraquianes i libaneses van començar una retirada precipitada.

El 20 de maig l’ONU. finalment es van començar a moure i van nomenar al comte Folke Bernardotte amb la tasca de trobar una solució alternativa a la partició. El Consell de Seguretat va demanar un alto el foc que durés 28 dies, que només va rebre resposta quinze dies després.

Durant els dies d’alto el foc cada bàndol va intentar rearmar-se. Els països àrabs, però, disposaven de pocs recursos econòmics per a la compra d’armament, a més de les dificultats plantejades pels britànics per garantir la continuïtat de l’alto el foc. Els sionistes, en canvi, van poder comprar armes als països del bloc comunista i finançades pels jueus de la diàspora.

Un cop conclosa aquesta primera treva, el 8 de juliol es van reprendre els combats dels quals els governs àrabs, encara que mal equipats, no van poder escapar-se per no ser considerats vençuts davant la creixent oposició de la població àrab.

Els israelians van continuar la seva acció de “neteja” d’àrabs en més pobles i ciutats de poblacions mixtes, ara per tota Palestina. Al juliol ocupen Ramleh i Lydda on la població és expulsada, Lydda és arrasada i reconstruïda amb el nom de Lod (en el municipi del qual es construirà l’aeroport). En un centenar de pobles entre Tel-Aviv i Haifa es va repetir la mateixa escena: els soldats israelians envoltaven el poble per tres costats, obligant els habitants a fugir del quart costat. Si es negaven, eren carregats en camions i expulsats a l’altra banda de la frontera. A Tantura, però, 200 homes d’entre 13 i 30 anys van ser massacrats i la resta de 1500 habitants van ser expulsats. A l’octubre ocupen el desert del Nèguev. A Galilea van salvar els habitants de Natzaret i Shafamru, però van expulsar tots els altres a base d’espantar-los. En aquesta regió, però, es van trobar amb una forta defensa dels palestins que mentrestant s’havien educat millor a la lluita, i ara ajudats per voluntaris del Líban, la qual cosa va fer reaccionar els israelians amb crueltat.

El setembre de 1948, el comte Bernardotte, que s’havia pronunciat repetidament pel retorn dels refugiats palestins, va ser assassinat per extremistes jueus, fet que va provocar un distanciament de l’ONU pel que fa a Israel, que fins aleshores era obertament prosionista.

 Entre gener i abril de 1949 es van signar els Acords de Rodes entre l’Estat d’Israel i la majoria dels Estats àrabs. Aleshores només Cisjordània i Jerusalem Est romanien en poder àrab en mans de Transjordània, que van quedar així annexionades, i que des de llavors va canviar el seu nom pel de Jordània. Donat el seu caràcter temporal, la línia de demarcació amb Israel es reconeix com la “línia verda”. Egipte, que tenia el control de la zona sud-oest de Palestina al voltant de Gaza, continuarà controlant-ho des d’aleshores.

Dels aproximadament 850.000 palestins que residien al territori assignat per l’ONU. a l’estat jueu, només van quedar-s’hi 155.000, que van rebre la ciutadania però fins al 1966 sota domini militar.

La comunitat jueva, amb 660.000 persones, va tenir 6.000 baixes de les quals 2.000 eren civils.

Els refugiats després de la guerra de 1948

Prop de 700.000 palestins van fugir o van ser expulsats el 1947 i el ’48.

Aquells pocs que disposaven de recursos suficients van aconseguir instal·lar-se en diversos països pel seu compte. Però la majoria va romandre amuntegada en camps de refugiats més enllà de les fronteres del nou Estat d’Israel, rebent ajuda per a la seva supervivència d’organismes privats de solidaritat internacional, especialment nord-americans, durant uns mesos.

L’11 de desembre de 1948, l’ONU. adopta la resolució 194 que preveu el dret de retorn dels refugiats palestins: “Els refugiats que vulguin tornar a les seves llars… han de rebre el permís tan aviat com sigui possible” i afegeix que “se’ls ha de donar una compensació econòmica per la pèrdua o dany de la seva propietat”.

El gener de 1949, l’ONU, donant pes a aquesta declaració, va crear una institució específicament responsable dels refugiats palestins: la “United Nations Relief and Works Agency” (UNRWA), que, a l’espera de la seva imminent repatriació, es va limitar a traslladar-los de les tendes a casetes fetes majoritàriament d’argila en campaments circumdats per murs i amb camins estrets.

L’Agència també reconeix els seus descendents com a refugiats. Així, tot i que va atendre les necessitats d’aproximadament 750.000 refugiats palestins quan va començar a operar, avui dia, aproximadament 5,9 milions són elegibles per als serveis de l’UNRWA.

En una conferència de pau per estudiar l’aplicació de les propostes de Bernardote, celebrada a Lausana l’abril de 1949, després de la pressió dels EUA, Israel va acordar, l’11 de maig, dialogar sobre aquestes propostes amb vista a la seva acceptació. D’aquesta manera Israel va ser acceptat com a membre de les Nacions Unides, però, l’endemà, va prendre una posició inflexible davant les solucions discutides i va rebutjar rotundament la readmissió dels refugiats.

Avui, una tercera part, o sigui més de 1,5 milions de persones viuen en 58 camps de refugiats palestins reconeguts per l’UNRWA a Jordània, el Líban, la República Àrab de Síria, la Franja de Gaza i Cisjordània, incloent-hi Jerusalem Est, amb situacions socials internes difícils per la qual cosa no els hi poden donar la ciutadania. Les situacions varien segons el país i l’època. Per exemple, Síria, que oferia serveis mèdics estatals als refugiats palestins, ara és completament impossible amb la guerra en curs.

Els dos terços restants dels refugiats palestins registrats viuen als voltants de ciutats i pobles de Cisjordània, la Franja de Gaza i els països d’acollida, sempre a prop dels camps de refugiats de la UNRWA amb les seves escoles i centres de salut.

Gaza, que abans de 1948 tenia 16.500 habitants, després de 1948 va tenir un augment de 260.000 a causa dels refugiats. Avui, amb les tres noves generacions, n’hi ha 2.000.000, la majoria sota la cura de l’UNRWA. Aquesta en el seu butlletí del 21 de maig informava, entre altres coses, que va haver de suspendre la distribució d’aliments a la ciutat de Gaza i altres punts de la franja per manca de subministraments, atès que feia dues setmanes que no entrava res a la franja, i per la inseguretat. A més, només 7 dels 24 centres de salut estaven operatius i amb una manca de medicaments, combustible i aliments.

Des de l’inici de la guerra havien haver de lamentar la mort de 189 dels seus empleats.

En aquesta situació, Israel va acusar que nou empleats de l’UNRWA havien col·laborat amb Hamás en l’atac a Israel el 7 d’octubre, però no va poder donar detalls de qui eren. Tot i que, per tant, aquesta acusació és infundada, alguns països han decidit deixar de prestar ajuda econòmica a l’Agència. L’UNRWA ja ha informat recentment que, si aquests països continuen amb la seva negativa a enviar l’ajuda que havien acordat, ja es trobarà al juny sense fons per a les necessitats alimentàries dels 58 camps de refugiats que gestiona.

Una decisió com a mínim sorprenent, que esperem que la posin en suspens i renovin la seva intervenció en suport a aquests refugiats que pateixen des de fa tants anys.