Tenim aquesta missió de la qual parla ja sant Pau i que sovint oblidem com un carisma fonamental en la nostra vida cristiana. “Consolar com nosaltres som consolats.”
Fa uns dies que, per diferents circumstàncies que visc al meu voltant i amb les persones que estimo, em sento cridada d’alguna manera molt punyent a viure-ho. La vida de les persones que m’envolten està plena de maldecaps, d’entrebancs, de dolor. Els meus patiments –provinents de l’edat, la vida, les mancances normals o “disminucions“ com diria Teilhard de Chardin- els trobo força irrellevants comparats amb altres. O, el mateix fet de viure’ls amb Jesús i per Jesús fa que no siguin per a mi tan feixugues.
Sovint -i jo diria que gairebé sempre- l’única cosa que podem fer és estar al costat de la gent, estimar, acompanyar i, si és possible, “consolar amb el consol que som consolats nosaltres”. Es tracta d’un consol que no soluciona ni millora les coses, però les fa suportables a la llum de la fe i els dona un to fins i tot lluminós que va enriquint-nos sense que siguem conscients d’allò que es va produint en nosaltres, tot acceptant amb fe i amb confiança el que la vida comporta sense que puguem fer res per evitar-ho.
És el poder que tenen alguns gestos tan senzills i aparentment poc rellevants com seure al costat d’aquella persona que pateix, escoltar-la, abraçar-la si convé, incorporar el seu dolor a la teva vida, sense necessitat de donar explicacions ni consells… només “amb la presència i la figura” que acaroni l’ànima del que ho està passant malament.
Tots ho necessitem en un moment determinat de la nostra vida i potser molt més aquells que pensen que no ho necessiten i que poden sortir-se per si mateixos de les circumstàncies més doloroses i punyents. Jo em repeteixo a mi mateixa molt sovint que es pot ser humanista sense ser cristià, però mai es podrà ser veritablement cristià sense ser humanista. Per això visc i tinc sempre davant els meus ulls a la meva habitació, davant la taula on treballo, aquelles paraules de la Gaudium et spes del meu estimat Concili Vaticà II que vaig viure molt de prop en la meva joventut: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de quants sofreixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles del Crist. Res no hi ha veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor” (GS 1)
