No només m’agrada, sinó que m’ajuda i enriqueix seure en una de les taules del claustre de Santa Anna a l’hora en què venen els “acollits” a dinar. Les portes estan obertes a tots els que ho necessiten i ja vaig coneixent-ne alguns –joves generalment- que venen, si no diàriament, molt sovint, almenys a un àpat al dia. Seure a taula amb ells i conèixer una mica de les seves vides és tan enriquidor que m’agrada molt fer-ho.

Avui he conegut dos nois de Senegal amb els quals he tingut una conversa interessant. Tots dos havien arribat en busca d’una vida millor, com la majoria dels immigrants a casa nostra. Un d’ells d’una manera més “formal” i des d’una posició cultural i social mitjana. L’altre, als quinze anys, va tenir la valentia de travessar l’oceà en una pastera, després de fer un recorregut pel desert saharià amb totes les dificultats que tan bé descriu la pel·lícula Yo, capitán. Tots dos estan encara en aquella situació que tan bé coneixem de “sense papers”, amb les dificultats que això comporta, passant com poden, recollint deixalles pels carrers o fent petits treballs com il·legals quan poden… Venen a dinar a Santa Anna i esperen que arribi un moment que puguin legalitzar la situació i treballar per millorar les condicions de la seva vida, cosa que era la gran il·lusió amb la qual van sortir del Senegal i per la qual continuen lluitant.

Escoltar les seves “aventures”, les seves lluites des que van sortir de casa seva ignorant tot el que els esperava, els desitjos legítims de millorar les seves condicions, els esforços per aprendre la llengua i els costums de casa nostra és per a mi una veritable lliçó de vida a la meva vellesa. Fins i tot, gairebé m’avergonyeixo de la meva sort, estudiant des de petita, amb una família que em va poder donar les eines necessàries per sortir-me’n sense haver de suportar les angoixes de travessar un oceà i començar una vida nova sense el recursos necessaris per a fer-ho.

L’interès de tots dos per aprendre la llengua, per adquirir els coneixements necessaris per poder treballar en el moment que tinguin la documentació en regla, els he trobat dignes d’admiració.

Us ben asseguro que tots els que sense coneixement critiquen aquests joves i els veuen com un “perill”, haurien de passar una estona al seu costat, saber quelcom de les seves vides, les seves lluites i les seves aspiracions i canviaria la seva visió.