“La terra era caòtica i desolada,  les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu  planava sobre les aigües” (Gn 1,2).

Des de l’obertura del text bíblic, des de la mateixa creació, l’esperit hi és present. La paraula hebrea per expressar-lo és ruah, una paraula femenina que originàriament tenia el sentit de “brisa” o “vent”, posteriorment el de “respiració” i, finalment, “esperit”. La ruah s’aplica habitualment a Jahvè, i es fa referència precisament al seu esperit.

En aquest passatge inicial denota la presència d’un Déu que donarà forma a la creació, creant-la i ordenant-la, fent distinció dels diferents elements que l’articulen. La manera de Déu d’actuar segons els seus designis s’evoca plàsticament a través de l’ús d’aquest terme que, lluny de permetre’n l’encotillament, n’accentua la seva llibertat, ja que l’esperit bufa on vol (Jn 3,8). La diferenciació suposa la possibilitat de l’existència.

Així, juntament amb la Paraula que es desplega, es dibuixa la força de l’esperit com a forjadora de vida, que amb la reflexió trinitària s’identificarà com l’Esperit. La força creadora de Déu, expressada a través de la ruah, no queda tancada en la pròpia divinitat, sinó que és comunicada com un do a l’ésser humà, conferint-li una dimensió nova respecte de la resta de criatures: la dimensió de l’obertura a la transcendència.

Ser éssers creats no només ens situa en el marc de la creació al costat i en simbiosi amb la resta d’éssers vius, sinó que ens obre la possibilitat de relacionar-nos amb qui és el Creador. I és precisament aquest do rebut, aquesta possibilitat de relació, una crida a la responsabilitat en el nostre situar-nos en el món.