Aquest Nadal han visitat Barcelona els germans Kassam (periodista) i Fouad (treballa en Relacions Internacionals) Maaddi, cristians palestins compromesos en la pau a Cisjordània. Són originaris de Taybhe, una localitat que queda a uns 30 quilòmetres de Jerusalem coneguda per ser l’última població palestina completament cristiana. Com ens diuen els germans, “venim del cor del que és la comunitat cristiana palestina”.

Com es viu a Palestina com a minoria cristiana?

K: No ens agrada dir minoria perquè som cristians de la terra de Crist, i és com una cosa il·lògica, però també perquè som palestins i com a palestins no som minoria. No ens agrada dissociar aquestes dues dimensions de la nostra identitat, perquè ser palestí i cristià sempre va unit.

El simple nom de Palestina porta una càrrega política molt gran. Per això  molta gent, sobretot cristians d’Occident, ens anomenen cristians de Terra Santa. Ser palestí és venir de Palestina, ser d’aquella cultura, d’aquella terra. El fet d’insistir que som cristians de Terra Santa i intencionalment ometre el nom de Palestina és una cosa política. Això és prendre una posició política. I el natural seria anomenar-nos cristians de Palestina, simplement. Per això nosaltres no ens veiem com a minoria, malgrat el nostre petit nombre. Més aviat, ens veiem com la continuació de l’Església, de la primera Església, la mare de les Esglésies, i aquesta part viva del cristianisme al poble de Palestina.

Què va canviar el 7 d’octubre del 2023?

K: La realitat abans del 7 d’octubre i després, essencialment, no és diferent, és la mateixa. Abans del 7 d’octubre vivíem sota l’ocupació i ara continuem vivint-hi, el que ha canviat és el grau d’intensitat. Teníem els assentaments israelians que han continuat robant terra, creixent i tallant la continuïtat de les nostres comunitats, han seguit els guàrdies militars, les detencions… tot això era una realitat abans del 7 d’octubre. El 6 d’octubre, 24 hores abans que comencessin els fets que molts volen veure com si fos l’inici de la història, a les presons d’Israel hi havia 5.000 palestins, dels quals 1.300 detinguts sense acusacions, sense procés i indefinidament.

“Abans del 7 d’octubre vivíem sota l’ocupació i ara continuem vivint-hi, el que ha canviat és el grau d’intensitat”

Per a la resta del món sí que va significar un canvi?

K: El que va canviar és que l’opinió pública mundial es va posar en mode d’urgència perquè va veure una ruptura de “la normalitat”. Per a nosaltres no hi ha cap ruptura de la normalitat, l’únic que va passar és que els israelians es van veure amenaçats, es van veure atacats, i llavors l’opinió pública internacional va sentir que alguna cosa no anava bé. Durant més de mig segle el poble palestí ha viscut en condicions molt precàries i dolentes i mai no ha estat un problema per a la comunitat internacional, per als governs d’Occident, per a les Nacions Unides.

El que va canviar per a mi, després del 7 d’octubre és la fe en la humanitat. De sobte, els mitjans de comunicació, els polítics, els artistes d’arreu del món descobreixen que saben fer servir paraules com barbàrie, crim, solidaritat… de sobte ja no cal explicar-ho, ja ho entenen.

Per què no ho entenien abans? Per què ara és urgent? Per què ara és un problema? L’única explicació que tinc és que nosaltres tenim el color de pell incorrecte o que parlem l’idioma que no ha de ser. El que vaig pensar és que com a palestins, musulmans, cristians, o el que siguem, no tenim lloc en aquest món, que simplement destorbem, que som un poble de més…

I també m’ha tocat molt aquesta deshumanització, aquesta negació de la nostra humanitat, sobretot a partir del 7 d’octubre: la destrucció total de Gaza. Ja no hi ha escoles, ni hospitals, ni carrers, ni cases. Tota la població està desplaçada, 10.000 persones sota les runes que mai no seran trobades.

Com a cristià, també vaig perdre la fe en el món cristià, en el que crèiem que eren els nostres germans en la fe. És interessant Terra Santa i les esglésies per peregrinar-hi. Quan hi ha guerra, s’espera que acabi i després no importa el que passi.

El 7 d’octubre jo vaig perdre la fe en la humanitat i en el món cristià.

F: Nosaltres encara vivim en una ocupació colonialista. Tothom hi està acostumat. L’angoixa és més subtil i un pot seguir amb la seva vida normal. Això es va aturar el 7 d’octubre, perquè es va fer molt real: vam veure centenars de persones que fugien amb el que es van poder emportar de casa seva sobre tractors, mules i corrent no sabent cap a on anar perquè els feien fora. Això va passar a Cisjordània. El nostre món com el coneixem és preapocalíptic. És el sentiment que tenim ara.

Quan parleu que heu perdut la fe en el món cristià, en qui penseu?

K: Jo parlo de les Esglésies en concret. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb diòcesis, parròquies, pelegrins, grups de joves d’Europa, sobretot. I vaig poder entendre una mica com es veu des de lluny Terra Santa i el que són els cristians palestins. Em vaig adonar que són pocs els que fan l’esforç de posar-se en el nostre lloc i veure’ns simplement com a persones en el nostre context, no decidir qui som o qui volen que siguem.

Si diem que som cristians palestins, és que ho som! La majoria de cristians tenen una idea, una fantasia del que és Terra Santa, que mai no ha estat real, i la volen mantenir. I per això ens volen imposar com hem d’expressar-nos. Per això no podem dir que som palestins. De fet, és massa que aguantin que parlem àrab. Crec que quan expressem el dolor que vivim, no el volen sentir.

“La majoria de cristians tenen una idea, una fantasia del que és Terra Santa, que mai no ha estat real, i la volen mantenir”

Tinc la impressió que per als cristians d’Europa i dels Estats Units els importa que hi hagi esglésies on puguin venir a pregar, però no els importa que no tinguem cases, escoles, jardins… crec que aquesta mentalitat, i demano disculpes amb anticipació, és heretada de les croades, que va molt unida a la ideologia sionista, que veu Palestina com una extensió d’Europa.

Com valoreu el treball diplomàtic del Vaticà?

F: El Papa va fer algunes comunicacions que són inèdites en el món cristià, pel que fa als palestins. Crec que és la primera figura cristiana que parla d’actes de terrorisme i això va tenir un impacte molt fort. Però alhora, crec que en la comunitat cristiana a Palestina en els darrers 14 mesos s’han vist unes escletxes entre la comunitat i els seus líders. Nosaltres mateixos hem participat en moltes trobades on sentíem que l’expressió de l’Església local cap a l’Església internacional no es feia com s’havia de fer, especialment quan la primera reacció del patriarca llatí de Jerusalem, un acte molt cristià d’altra banda, va ser oferir-se en comptes dels ostatges israelians.

Va ser molt sorprenent per a nosaltres. Un dia abans del 7 d’octubre hi havia 1.600 ostatges, perquè ho són, a les presons israelianes. Quan s’han pronunciat els líders cristians sobre això? Quan han parlat de política? El Vaticà sempre ha mantingut una posició neutra sobre el conflicte. Per què no arriba la nostra veu?

K: El Papa comunica molt a través de gestos i signes. Recordo que el primer cop que va visitar Palestina, passava a prop de Betlem, a prop del mur. Va fer aturar el cotxe, va baixar, es va apropar al mur i va pregar allà. I això va ser impactant malgrat que no va dir res. Això va impactar els palestins musulmans abans que els cristians perquè per primer cop el Papa veia que el mur no és només part del paisatge. Va veure la realitat política colonial.

Durant aquest genocidi el Papa també s’ha pronunciat diversos cops. En el primer, la meva reacció va ser negativa, sincerament. Perquè el primer cop que es va pronunciar va ser quan un soldat israelià, un franctirador, va disparar dins de l’àmbit de la parròquia catòlica i va matar dues dones.

El Papa es va pronunciar i va dir que era terrorisme. Que un líder internacional digui que el que fa l’exèrcit israelià és terrorisme és fort, i més si ho diu el Papa. Però la meva reacció va ser negativa perquè ja portàvem mesos de genocidi i vaig pensar que havien de morir dues catòliques perquè el Papa parlés.

Però després el Papa s’ha pronunciat encara més i més fort. Recentment es va posar davant del pessebre amb un mocador palestí. És inèdit i té el seu impacte, però alhora hi ha una cosa fonamental que nosaltres, com a palestins, hem tingut la comprensió que potser és massa. L’Església no pot adoptar aquest tipus de llenguatge que nosaltres voldríem, però amb el que ha passat en aquest darrer any no podem tenir més tolerància, i hem de dir-ho clar, ja no es pot parlar més de dos bàndols.

D’una banda, hi ha un estat superarmat, finançat i armat per la potència militar més gran de la història, amb l’esquena coberta per totes les potències d’Occident; a l’altra banda hi ha un poble indefens. No es pot parlar de dos bàndols, és inconcebible.

Per això no es pot continuar parlant de pregar per la pau i la reconciliació perquè és com pregar perquè hi hagi bona collita sense adobar la terra. El que passa és que hi ha un projecte colonial i una injustícia històrica que no ha estat corregida.

Per això jo crec que és temps que els cristians, des del Papa cap a baix, comencin a resar per la justícia, perquè quan hi hagi justícia llavors hi haurà pau i reconciliació.

Ara estem celebrant el Jubileu de l’Esperança. Teniu esperança?

F: Ser cristià és veure l’esperança, no perquè la veiem, sinó perquè hi creiem. L’única raó per la qual mantinc l’esperança és per la meva creença. Hi he de creure. No puc estar del costat fosc, no puc ser al costat depressiu, sense fer res, sense actuar. Encara que pensi que no tindrà resultat, encara que pensi que no portarà a res, que no resulti res de les meves accions, ser inactiu és part del problema. L’única opció que tinc és tenir esperança i això és el que em va fer reaccionar.

“L’única raó per la qual mantinc l’esperança és per la meva creença. Hi he de creure. No puc estar del costat fosc, no puc ser al costat depressiu, sense fer res, sense actuar”

K: Jo comparteixo aquest pèrdua completa de l’esperança en les primeres setmanes i, fins i tot, mesos. En aquells dies no dormíem, quèiem de cansament quan ja no teníem més energia. No podíem anar a dormir sabent que l’endemà hi haurien 300, 400 morts més. I també perquè els colons israelians es comportaven de manera molt salvatge.

En els primers dies no havia res que es pogués anomenar “esperança”. El que més em feia perdre l’esperança era justament la deshumanització, les declaracions dels polítics i dels responsables que feien servir un llenguatge amb el qual ens deien a nosaltres, els palestins, de mil formes, mil cops al dia: no us volem, no volem que existiu, no sou importants, moriu-vos… I aquesta deshumanització, aquest sentir-se rebutjat, només pel fet de ser palestí, mata tota esperança.

Recordo aquells dies que vaig obrir a l’atzar l’evangeli i em va sortir el de sant Joan, on Jesús diu als deixebles que el món els rebutjarà com a Ell, però que confiïn perquè Jesús ja ha vençut el món. I jo crec que l’esperança és això, creure, tenir fe que el món ha estat vençut. El món és cruel, inhumà, però el món ha estat vençut perquè el valor, aquesta humanitat intrínseca de voler el bé, és més fort, malgrat que no sigui més fort la major part del temps, però és més fort, és el que no passarà.

Creient en Jesús hem de fer que el món no el venci.

Quin missatge teniu per als cristians catalans?

F: Parlant de l’esperança he recordat la cançó de L’Estaca. Si estirem tots aquí i allà, segur que cau. Sempre cal mantenir l’esperança i aquesta esperança s’ha de traduir en accions, grans o petites, i ser cristià significa que sempre som al costat del més feble, del més petit, de qui no té poder… no tenim tancs, ni armes i això significa que haurem de fer més esforços, més feina per aconseguir el que creiem: pau, justícia, amor. Hem de treballar com les formigues, tots junts, fent el que cadascú pugui fer. Sempre treballant a nivell local, però pensant a nivell global.

K: Jo els diria que, ara que som en temps de Nadal, recordin que és la història d’un Nen nascut de dos pares que van haver de desplaçar-se perquè un exèrcit d’ocupació els va ordenar marxar a una altra ciutat per registrar-se. Un Nen que va néixer desplaçat en un establia d’animals, que al cap de poques setmanes va esdevenir refugiat, fugint d’un tirà que volia matar els nens.

Nosaltres, els palestins, ens veiem molt identificats en la història del Nadal. I per això el pessebre que imaginem és aquest pessebre gris i ple de pols del segle XXI, de les runes. Imaginem que si Jesús nasqués avui, ho faria a Gaza. Crec que Jesús està naixent avui a Gaza. En cada nen que avui neix a Gaza.

Al llarg d’aquest any m’he fet molts cops aquesta pregunta: on és Déu? Per què ho permet, tot això? I la resposta és que Déu és allà, sota les runes, s’identifica amb el dolgut, amb el martiritzat.

Es pot celebrar un Nadal de consumisme sense pensar en els milers de Crists que hi ha sota les runes? Què podem fer? En primer lloc, pregar, però sabent per què preguem. Cal pregar per la justícia i perquè s’aturi la violència. Com a cristians, no podem no ser polítics. Cal dir les coses pel seu nom. I si creiem que Jesús és sota les runes, cal dir que s’ha d’aturar la destrucció de cases perquè no continuï estant sota les runes. No tothom pot fer coses efectives, però sí que podem dir una paraula i això és efectiu. Prendre una posició és efectiu.

F: Una de les coses que he intentat fer per mantenir l’esperança és comunicar els noms dels màrtirs que van ser assassinats per Israel. Fa poc, vaig tornar a comprovar la llista. Vaig filtrar els noms per edat. Vaig haver de recórrer 16 pàgines, on cada pàgina té un centenar de noms, per arribar a l’edat d’un any. 1.600 nadons van morir. Aquesta és la matança d’Herodes i és temps que neixi Jesús [plora].