Li vaig dir: “No som millors. Els cristians no som millors que tu.” “Llavors?”, va replicar, “de què serveix ser cristià?” “No serveix de res”, vaig dir.

I és que em trobo, sovint, que quan un es mou a la frontera —l’Església en sortida— és incòmode per a uns i per a d’altres. Els uns et volen ficar a una banda de la frontera; i els altres a l’altra, indistintament… perquè necessiten classificar, valorar, situar.

Ser cristià pertany al “ser”; no me’n puc desprendre. I això genera tensions. Hi ha una manera de ser professor, fill, pare, amic… cristiana? Sí, però no sempre és evident ni em distingeix dels altres. Hi ha excel·lents persones, exemples de vida “cristiana” sense ser-ho i persones creients que, pels fets, mai no ho diries. Hi ha bons i mals cristians… o, dit d’una altra manera, també els cristians tenim mals moments.

I un professor (un professional) cristià, què és? Una persona coherent; com ho és un pare, germà, amic, artista, esportista… cristià. La coherència és un compromís amb un mateix i amb l’altre i la fe una vivència que ens dona força; un do.

El testimoni és silenciós, com les raons ètiques que hi ha al darrere. Com en el famós text de l’evangeli de Mateu 25,31-46, que llegeixo i rellegeixo sovint; quan en algun moment m’entra la petulància de creure’m millor persona, però amb una fe sense actes, incoherent amb el vulnerable, pel simple fet de sentir-me acompanyat per Déu en la plenitud de l’existència; com un fariseu postmodern.