Roma dona la benvinguda a La Crucifixió Blanca, de Marc Chagall (Vítebsk, 1887 – Saint-Paul-de-Vence, 1985), obra profundament admirada pel papa Francesc. A menys d’un mes de l’obertura de la porta santa a Sant Pere, que marca l’inici de l’Any Jubilar, per primer cop a la Ciutat Eterna, es pot veure fins al 27 de gener al Palazzo Cipolla.
“La representació de Jesús no només com a figura central de la fe cristiana, sinó també com a símbol del patiment i l’esperança del poble jueu, convida tots els pobles a mirar més enllà de les divisions aparents i a redescobrir la bellesa de la humanitat, endinsant-se en el missatge d’esperança i reconciliació que ofereix el Jubileu”, afirma el proprefecte del Dicasteri per a l’Evangelització, Mons. Rino Fisichella.
La Crucifixió Blanca va ser concebuda per un dels artistes més significatius del segle XX: un pintor jueu nascut a Vítebsk, un petit poble que llavors formava part de l’imperi rus (avui Bielorússia). La seva família pertanyia a la tradició del judaisme jasídic, caracteritzada per la renovació espiritual, el sentit fort de les tradicions, l’estudi del Talmud i la percepció joiosa de la proximitat de Déu en la vida quotidiana.
Va ser en aquest ambient que Chagall va concebre el seu art, que ell mateix va definir com un “sospir de pregàries i tristesa, una pregària de salvació i renaixement”.
Com un patriarca bíblic, va escriure les seves tribulacions i esperances amb el llenguatge fascinant dels colors. El seu llenguatge és el d’un poeta. La pintura de Chagall és un acte de poesia espiritual, un cant ple de color i símbols com un conte de fades, situat entre el somni, la infància i la visió.
La Crucifixió Blanca
Aquesta obra sorprèn per la centralitat de la figura de Jesús, una cosa inesperada en un artista educat en el judaisme jasídic. La sorpresa augmenta en observar que aquesta no és una representació històrica del Crucificat, sinó una visió mística.
El Natzarè apareix com un jueu que encarna personalment tot Israel i cada perseguit: el seu cap tapat en lloc d’una corona d’espines, el tal·lit ritual que cobreix els malucs, la menorà amb sis espelmes davant de la creu, els laments que giren sobre el seu cap i la forma mateixa de la creu, clarament una “tau”, la darrera lletra de l’alfabet hebreu.
Tot recorda al món, inclòs el cristianisme, que aquest condemnat pertany a la mateixa nissaga que, a la resta del quatre, s’escolta entre crits i llàgrimes de tribulació
Els esdeveniments que es narren al quadre passen el 1938. I també després. I també avui. La pintura té set escenes:
- Pogrom (destrucció violenta). Aquest terme rus evoca els atacs contra els jueus que van començar amb el tumult d’Odessa el 1821. Adolf Hitler i el seu règim van desfermar una violència sistemàtica i total contra els jueus. Al quadre, un pogrom ha devastat un poble sencer, sobre el qual es veu una multitud de camperols que entren a escena onejant banderes vermelles i portant espases i eines agrícoles. Si són els defensors del poble, ja és massa tard.
2. Vítebsk. El 17 de juliol del 1887, mentre al poble de Vítebsk tenia lloc un pogrom i la sinagoga era incendiada, va néixer Marc Chagall en una petita casa a la riba del riu Dvina Occidental. La violència antisemita va obligar la família Segal a mudar-se diferents cops. A La Crucifixió Blanca, el poble devastat evoca Vítebsk. Sobre tres figures desesperades, les cases estan enfonsades, destrossades o cremant sobre la neu. A l’esquerra jau un home sense sepultura a prop de les làpides del cementiri. Sobre ell hi ha una cadira buida, vigilada per la seva cabra fidel, que sembla que espera el seu retorn. D’altres estan asseguts al terra nevat, al costat de les ruïnes, amb violí a la mà, però estan massa desolats per tocar-lo.
3. Vidres. La violència s’havia convertit en un sistema, culminant en el tràgic episodi conegut com la Kristallnacht, la Nit dels Vidres Trencats, entre el 9 i el 10 de novembre del 1938. Els carrers de les ciutats d’Alemanya i Àustria van quedar cobertes de vidres trencats: els vidres de cases i botigues de propietat jueva van ser destrossats. A la Crucifixió Blanca, a la part superior dreta, Chagall representa una sinagoga amb la seva arca de la Torà cremant mentre un soldat amb botes i pantalons amples viola les portes, exposant els rotlles sagrats del seu interior. Sota el soldat es veuen una cadira a terra, les restes d’un llibre de pregàries esquinçat, una menorà de Hanukkà i la llàntia que penjava davant de l’arca. Aquests elements sembla que també evoquen la destrucció de les sinagogues de Munic i Nuremberg, el 9 i el 13 d’agost del 1938.
4. Menorà i tal·lit. A la pintura de Chagall, Crist està representant amb un mantell sobre el cap, com qualsevol jueu veritable, especialment durant la pregària. En lloc del tradicional mantell de lli, està cobert pel tal·lit, el mantell ritual jueu de pregària, amb dues franges fosques a prop del marge i serrells llargs a les cantonades. Aquests filaments, anomenats tzitzit, recorden als israelites els nombrosos manaments que han d’observar a la vida. Amb tot, en aquest tal·lit pengen sense nusos, ja que Jesús ja ha mort i ha complert amb el camí de l’obediència.
A la part superior, es llegeixen les lletres I.N.R.I., en caràcters vermells. Just a sota, en escriptura hebrea, apareix en arameu Yeshu HaNotzri Malcha D’Yehudai.
Sota la creu, una menorà, un dels símbols més antics del judaisme, sosté les espelmes. Aquestes són sis, no set, i una d’elles sembla que està apagada, com si a la litúrgia del Temple s’estiguessin extingint les flames que cremen davant del Sant dels Sants. És com si els vents de tempesta que sacsegen el món intentessin sufocar aquestes llums ardents.
5. Lamentació. Quatre figures floten sense pes sobre el Crucificat: tres homes i una dona, vestits amb robes clarament jueves. Flotant entre la foscor i el raig de llum que baixa des dalt, es cobreixen el rostre davant l’atrocitat del dolor més extrem, que es manifesta en l’escena del món i que en aquesta creu està reunit en un sol cos. La lamentació, a més, és una invocació, una pregària. Té el caràcter d’una espera que no es resigna a la desesperació, convençuda que tota nit, per fosca que sigui, ha de tenir un final.
6. Exiliats errants. De la destrucció global que domina La Crucifixió Blanca, el jueu errant intenta escapar, a la dreta, carregant un sac sobre l’esquena i seguint gairebé una estela de llum o fum que emergeix del rotlle de les Escriptures Sagrades. Sota ell, una mare protegeix el seu fill mentre fuig cap al fons de la pintura. Així, amb un sac que conté tot el seu món, l’errant es dirigeix cap un destí incert, nòmada etern com en els orígens del poble bíblic, esperant una terra promesa on el mal no pot arrelar.
7. Refugiats en la barca. Una mica més avall del poble devastat, l’artista va pintar una barca plena de refugiats que intenten arribar a terra ferma. Una escena que continua sent molt actual: reflecteix la fugida de les terres natals en un intent per salvar la vida en racons del món no contaminats per la guerra i la injustícia.
Esperança
La Crucifixió Blanca, tot i que plena de devastació, ofereix un poderós missatge d’esperança a través de tres senyals.
En primer lloc, la llum que baixa des de l’altura, trencant el gris de fons de la pintura i il·luminant el Crucificat, és una alternativa a les tenebres que s’estenen per la història: el cel és obert, hi ha una escletxa de salvació que ve de dalt.
Al costat de la creu encara hi ha repenjada l’escala, que en la iconografia de la crucifixió no només es relaciona amb la col·locació del rètol de condemna, sinó també amb el descens del condemnat: la víctima no haurà d’estar exposada i clavada per sempre; potser el temps de la tribulació tingui un final.
De manera similar, al voltant del cap de Jesús es nota el mateix cercle de claredat que hi ha a sota, difós per les espelmes de la menorà. Sembla que ell mateix és la setena llum encesa.
Jesús és, de fet, llum, fins i tot per a Chagall, perquè no només comparteix i resumeix el patiment dels jueus i de tots els perseguits de la història, sinó que també és un home en el qual la foscor de l’odi i la violència no van aconseguir entrar-hi. Ell representa “l’altre costat”, en contrast amb aquest món on el mal conquereix espais, però no aconsegueix conquerir tothom. En Jesús, per tant, es veu el límit de llum que el mal no pot creuar, i això en si mateix és motiu d’esperança indomable.
La mostra conclou amb aquest poema anònim preciós:
Això no és una pintura.
És una icona, escrita sucant el pinzell en la llum i en les llàgrimes.
Recorda les icones daurades amb petites escenes al voltant de la santedat que irradia des del seu centre solemne.
És la icona del terrabastall del segle XX, el segle en el qual es van concentrar les bogeries més grans de la història.
És la revelació de la sang èbria de poder i boja de violència que corre per les venes dels homes.
Però també és una porta santa amb prou feines oberta, estreta, per la qual es filtra una llum d’esperança.
Com al Gòlgota, Crist és enmig d’altres crucificats, i aquest cop no entre dos lladres, sinó innocent entre innocents, incomptables, arrasats, epicentre d’una història universal plena de persecucions, genocidis de pobles considerats equivocats, camps de batalla i d’extermini, i ideologies que prometen renovar el món però invariablement l’omplen de recintes infernals.
Aquesta crucifixió blanca de Chagall és un dels vidres trencats d’una sinagoga incendiada, recollit en el fragor per la mà d’un poeta. En el seu reflex es veu una veritat sobre el món: som una guerra no resolta. Per això la fem contínuament.
Però al vidre, un reflex del cel dona veu, delicada i ferma, a l’esperança. La barca dels refugiats en fuga, en risc de naufragi, empesa per un sol rem, s’apropa a l’home en la creu com a un port de salvació. Un raig de llum des de l’alçada trenca el gris convulsi del món.
I revela que les tenebres de l’odi, la violència, l’abús i la venjança no han trobat cap espai en Crist. Per tant, el mal té un límit infranquejable. Intenta desencadenar espirals, disposa de mitjans i aliances, impressiona i atemoreix.
Però hi ha una terra de resistència on mai no podrà plantar el seu estendard vil: el cor d’aquest home que ha escoltat i estima completament Déu i el seu proïsme. Els fugitius i les seves balses tenen un destí en el qual esperar.
