Quan parlem de fonamentalisme, normalment ens ve al pensament el fonamentalisme islàmic; més encara quan veiem què està passant aquests dies a l’Afganistan. Hi ha, però, un altre fonamentalisme, del qual ens parla Teresa Solà, doctora en teologia bíblica i en filosofia. Es tracta del fonamentalisme bíblic.

La Dra. Solà ens explica que hi ha lectures de la Bíblia que volen veure en el text només una interpretació literalista. Aquesta postura fa que hi hagi incompatibilitats entre el text bíblic i la raó científica. És per això que l’hermenèutica, la ciència de la interpretació de textos, ha d’aproximar-se al text tenint en compte el context en què fou escrit. En el cas del relat de la creació, cal recordar que l’autor bíblic no busca una descripció precisa i científica de l’univers, sinó més aviat mostrar com totes les coses depenen de Déu. San Joan Pau II ja va dir que, si hi hagués alguna incompatibilitat entre un text de la Bíblia i una veritat científica sòlidament consolidada, caldria revisar la nostra interpretació del text en qüestió.

La lectura fonamentalista dels textos bíblics ha tingut les seves conseqüències polítiques; sobretot als Estats Units i a Anglaterra. El Concili Vaticà II, a la constitució Dei Verbum, ens explica que cal atendre als gèneres literaris i als modes de pensar, expressar-se i narrar que es feien servir en aquell temps (DV 12). Altrament donaríem espai a la coneguda dita: «Un text, fora de context, és un pretext.»

L’exemple del fonamentalisme bíblic ens ajuda a comprendre que la cultura ha d’educar la nostra mirada sobre la realitat, també sobre el text sagrat. El P. Josep Massot Muntaner, monjo de Montserrat, ens explica en una entrevista la importància que ha representat per a ell l’estudi i la cultura, per poder comprendre Déu, l’home i el món. A la Regla de Sant Benet el treball manual és part essencial de la vida del monjo. Cal llaurar els camps, rompre la terra, per tal que pugui oxigenar-se i donar bon fruit. La cultura és avui una aixada per poder comprendre el text de la realitat, com deia Paul Ricoeur.

La cultura i la fe, per tant, no són antagòniques, més aviat es necessiten l’una a l’altra. La Paraula de Déu s’escriu en un context humà concret que cal conèixer. D’altra banda, la cultura, allò que caracteritza l’home, no troba en l’obra humana la plenitud que desitja. Però, escoltant aquests anhels, l’home exalta la pregunta per a la qual la fe és la resposta més adient.