Quanta tragèdia, quanta desolació i quanta soledat! La dana colpeja sense pietat, sense prou temps per reaccionar-hi. Em venen al cap els versos de César Vallejo, en el seu poema Los heraldos negros:

“Hay golpes en la vida, tan fuertes… ¡Yo no sé!

Golpes como del odio de Dios, como si ante ellos,

la resaca de todo lo sufrido

se empozara en el alma… ¡Yo no sé!”

I també els versos de Luis Cernuda:

“Donde habite el olvido, /

en los vastos jardines sin aurora; /

donde yo solo sea /

memoria de una piedra sepultada entre ortigas /

sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.”

No és el moment ni el lloc d’endinsar-nos en més profunditats teològiques, però val la pena tenir present que Déu no és el responsable dels mals que ens envolten. A l’Antic Testament tots els infortunis, malalties i fins i tot la mort apareixen originades per Déu. Quan es van escriure aquestes pàgines les ciències encara no s’havien desenvolupat. Això va fer que molts fenòmens avui anomenats “naturals”, i que en aquella època no tenien explicació, fossin considerats “sobrenaturals” i vinguts directament de Déu.

Arriba Jesús de Natzaret i la situació no havia canviat gaire. Però Jesús va aportar una idea mai sentida: “Que Déu no envia mals a ningú, ni als justos ni als pecadors, Ell només envia el bé.” Per demostrar-ho va adoptar una metodologia eficaç: va començar a curar, en nom de Déu, els malalts. Va anunciar la bona notícia que “Déu no vol la malaltia de ningú”. La mateixa actitud va assumir davant la mort. Si algú, des de la riba de la seva increença, ens llança la pregunta de “si Déu no podia haver creat el món perfecte”, hauríem d’oferir-li la resposta d’un gran teòleg: “No, perquè l’únic perfecte que existeix és Ell.”