De l’eros a l’agapé. Aquest seria l’itinerari per a una comprensió de l’amor amb què Déu ens estima, i com, en Jesús, ens mou a estimar per la força de l’Esperit que ens ha donat. La proposta és l’amor de caritat, allò que es demana a tot cristià i a l’Església com a comunitat d’amor que sap emmirallar-se en el Déu Trinitat, fent-nos descobrir que —com diu sant Agustí— “si veus la Trinitat, veus l’amor”.
Benet XVI en la seva encíclica Deus caritas est, diu que “entre l’amor i allò diví hi ha una certa relació: l’amor promet infinitat, eternitat, una realitat més gran i distinta de la nostra existència quotidiana. Però, es constata que el camí per aconseguir aquesta meta necessita purificacions i maduracions, que passen també pel camí de la renúncia…” (n. 5). L’eros “necessita disciplina i purificació per donar a l’home, no el plaer d’un instant, sinó una certa pregustació del cimal de la seva existència, d’aquella felicitat a què tendeix tot el nostre ésser” (n. 4).
La paraula agapé, en canvi, que és l’expressió bíblica de l’amor i que prové del descobriment de l’altre, “en oposició a l’amor indeterminat i encara a la recerca, expressa l’experiència de l’amor que ara ha esdevingut veritablement descobriment de l’altre, superant el caràcter egoista que predominava clarament en la fase anterior. Ara l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix, sinó que anhela més aviat el bé de l’altre… L’amor tendeix a l’eternitat… camí cap el descobriment de Déu” (n.6).
Jesús, que és l’amor de Déu encarnat, ens ha mostrat el camí, unint l’amor a Déu i al proïsme i, així, fa de la caritat de l’Església una manifestació de l’amor trinitari.
