Vaig sentir dir una vegada a l’Ester Palma, una religiosa que viu a Corea, que avui s’ha capgirat la situació dels ramats. 99 ovelles han fugit disparades, i ens en queden una o dues, també escampades en parròquies distants i amb pastors atabalats que van d’una cleda a l’altra incessantment.
Les ovelles tendeixen a ser cada cop més diverses i moltes viuen en entorns potser allunyats dels nostres, tal vegada inhòspits, per la soledat o per la pobresa, o per la manca de sentit, o perquè acaben d’arribar de molt lluny. L’Església pot oferir espais d’encontre entre persones, on cada ovella se sent escoltada i valorada tal com és, i reconeguda pel Bon Pastor i per tot el ramat. Els qui tenim la sort de pertànyer a petits grups de pregària, de revisió de vida, d’estudi d’evangeli, sabem com n’és, d’important, comptar amb un espai on siguem acceptats amb els nostres bonys i forats, on puguem comunicar-nos i escoltar-nos mútuament, i on siguem interpel·lats per fer realitat l’estimació als altres que hem rebut de Déu. Perquè refugiar-nos en cledes acollidores no és el mateix que romandre aturats permanentment en cledes confortables. Anar a trobar les ovelles sense pastor, a la intempèrie, és responsabilitat de tots. Tots som pastors i pastores, a imatge voluntariosa del Bon Pastor. Per això parlem de pastoral i ens hi sentim implicades. No és una qüestió només de capellans.
La pastoral és de tots, i la litúrgia, també. Em va saber greu la notícia, fa pocs dies, que s’havien hagut de suspendre per manca de quòrum unes jornades de formació per a seminaristes, organitzades pels departaments de Migració i de Pastoral Obrera de la Conferència Episcopal Espanyola. Per contra, sembla que la formació també per a seminaristes sobre litúrgia era plena a vessar. Res a dir, però sembla com si en l’actual perspectiva de molts futurs capellans, les qüestions socials estiguessin desvinculades de les litúrgiques, tot i que potser la meva percepció no respon a la realitat. En qualsevol cas, la litúrgia és el centre de la vida cristiana, i la vida de les ovelles, com la vida del Pastor que les guia, oferta fins al final, és el que dona sentit a les fórmules rituals i no a l’inrevés.
Establir contacte i vincles d’interès i d’estimació sincera amb aquestes ovelles potser descregudes o infelices o fràgils és fonamental i avui no és gaire fàcil. Nous llenguatges, incerteses, desigualtats, una imatge molt negativa de l’Església, el pes de formes socials que és molt superior al bagatge familiar que a tots ens havia anat configurant… I la temptació, és clar, de quedar-nos a casa. No cal pas que ens culpabilitzem. Potser no sempre hem fet les coses prou bé, però avui transmetre la fe no és un procés ni natural ni automàtic. Hem de ser conscients, però, que aquestes ovelles sense pastor són l’esperança de l’Església. Per difícil o estrany que pugui semblar. Nosaltres hem de sembrar llaços de confiança. L’Esperit farà la resta, encara que nosaltres mai no en veiem els fruits. No ens cal.
