Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Néixer en un lloc determinat, país, ciutat o poble, família, ambient social, ja ens marca per a la resta de la vida; si no fos així, tants milers de persones es jugarien la vida per trobar un lloc millor per viure?

Un noi subsaharià s’estava rentant en una font pública al centre de Barcelona. Un amic meu li va dir: “Per rentar-te al carrer t’has jugat la vida? Val la pena?” “Miri, senyor; aquí he premut un pestell i tinc aigua neta i potable, d’on vinc per aconseguir això he de fer molts kilòmetres i encara tenir la sort de trobar-la.” L’amic m’ho explicava entre avergonyit i preocupat.

Si naixem “lliures i iguals en dignitat i en drets”, la defensa dels nostres privilegis, tot i ser legals, guanyats amb esforç i fins i tot en molts casos honestament, ens reclama en consciència el deure de “comportar-nos fraternalment els uns amb els altres”.

Drets i deures per a la convivència, només així podrem viure en pau i no amb pisos i cases protegides amb alarmes i policia a cada cantonada. Sí, ja sé que l’ambició sempre posarà en perill la propietat d’altri, no som angelets!, però l’excés de diferències tan grans és com un vesper i en sacsejar-lo les picades arriben a qui el té a prop. I si pensem que la solució és posar barreres és que no sabem que les necessitats bàsiques vindran volant com les vespes. No sacsejar el vesper humà exigeix garantir el benestar als llocs d’origen, però és clar, això vol dir compartir i no sempre ho entenem fins a rebre la picada.

Cal que les moltes entitats, religioses i socials, que estan plenes de persones voluntàries i sacrificades, trobin el recolzament personal i institucional, en la tasca que fan per als més desfavorits en tots el àmbits per millorar la seva vida, a la qual tenen dret. No tots tenim aquest esperit heroic, però dins les nostres possibilitats sí que tenim el deure d’ajudar, no només econòmicament, que també, sinó socialment.

No podem girar l’esquena i encara més greu fer comentaris com sentim a dir: “Ves a saber on van a parar els diners…” “Que treballin…” Això és obscè! Quines feines els oferim? Per què no ens arremanguem nosaltres? Si “som dotats de raó i consciència”, potser que ens ho fem mirar.

Que llegir aquest article ens animi a “comportar-nos fraternalment” i ens obri el cor i l’enteniment, tant personalment com institucionalment.