Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límits de fronteres.
Article 20
- Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d’associació pacífica.
- Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.
Els que som d’una certa edat tenim encara molt present el que era la privació de la llibertat d’expressió. L’opinió era soterrada per la por i si parlem d’associació ja podeu imaginar que anaven mal dades.
Quan es va obrir un xic la màniga, és un dir, ens podíem reunir tres persones i encara ho havíem de comunicar a “l’autoritat competent”.
Recordo aquestes vivències per evidenciar que això passava molts anys després de publicar la Declaració de Universal Drets Humans. Per més que, qui més qui menys, miréssim cap a una altra banda, els fets són els fets i la grisor de la història és el que és i va ser.
Quan un ha viscut un tipus de situació que atemptava descaradament contra el pensament i l’associacionisme és més conscient de la gravetat del que passa a tants llocs semblant a la que s’ha patit a casa nostra en desmesura. L’herència de la por no és mai bona i no tothom sap conviure sense rancor uns, i amb bruta enyorança uns altres; coses que cal superar i que són imprescindibles per entendre que l’únic ungüent per a les ferides és la convivència. Per aconseguir-ho, hem de ser escrupolosos en respectar les opinions, fins i tot les contràries a les nostres. D’això van aquests articles 19 i 20.
Mala cosa quan els nostres representants polítics s’enfanguen en debats injuriosos, perden la serenor i les formes, per defensar, no la veritat i el bé comú, sinó l’atac a l’oponent, si cal amb mentides, per imposar les seves idees, si cal amb la força, i on el raonament no compta per res o per ben poc.
Hem viscut massa sovint, i amb uns resultats nefastos, formes d’associació pseudoobligades que després han estat fins i tot prohibides unes i mal considerades altres, per les seves conseqüències totalitàries i fins i tot criminals.
Diu l’apartat 2 de l’article 20è que ningú pot ser obligat a pertànyer a una associació. El que passa és que hi ha moltes maneres d’“obligar” i moltes acostumen a ser tendencioses, com una coacció. En tota la història, també en la nostra i més propera, estar associat o no al partit o a l’associació que governa equival a tenir unes prebendes que no tenen els altres i que moltes vegades són imprescindibles per a la supervivència.
Tots tenim el cap el partit nazi a l’Europa de preguerra i guerra. O la nostra postguerra de l’escassetat i l’estraperlo i no pensem que el món sigui gaire diferent en els països en conflicte, on l’article 20è és calcigat i menystingut dia a dia, on la fam i la misèria prenen tota iniciativa en el descoratjament de les persones que es veuen abocades a defensar la seva supervivència.
El “primum vívere”, quan és extrem, passa per damunt de tot i priva de la capacitat de defensar la pròpia dignitat i no és judicable que les persones ocultin les seves opinions i fins i tot s’associïn o s’acostin a qui els garanteixi “el plat de llenties”.
Aquesta denúncia tremendista, encara que real, no ens ha de desanimar. Saber les conseqüències de no respectar aquests drets, ens ha d’estimular a promoure les moltes associacions pacífiques que tenim a l’abast i que són la garantia de la bona convivència.
No ens quedem a casa! Ajudant el que hi ha de bo és ajudar-nos a nosaltres mateixos.
